XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: Tretze

Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta setena i última entrega del mes Maig el subtema suggerit és "El número tretze".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.

Aquí teniu les bases:

"TRETZE"

Imatge: Pixabay

Vaig néixer un 13 de maig de 1913. Aquest número ha marcat des de sempre la meva vida. Quan tenia tretze anys, vaig caure i em vaig fer una ferida que em van cosir amb tretze punts. A la mateixa edat vaig conèixer el Joan que va ser el meu primer amor i fins avui l’únic. Jo vaig voler casar-me un tretze de febrer, i vam anar a viure al carrer tretze d’abril, endevineu a quin número? Vam ser molt feliços en aquell pis encara que poc temps després esclatés la guerra. Allà van néixer els nostres quatre fills, el primer va morir pobret un dia tretze, però els altres tres van créixer forts i sans. Sabeu quants nets i besnets tinc a dia d’avui? Si pensàveu que tretze, ho heu endevinat!

Al final ja no sabia si jo buscava el número o ell em trobava a mi. El primer cotxe que vam tenir, a la matrícula incloïa el tretze, com tots els que vam venir després, i mai vam patir cap accident. A la última feina on vaig tenir la sort de treballar, em vaig poder jubilar després de tretze anys i tretze dies i gràcies a això avui encara puc gaudir d'una bona pensió.

A la vida m’han operat justament tretze vegades i de totes en vaig sortir. El meu home pobret no va poder dir el mateix, va patir una llarga malaltia fins que va morir a l’hospital, un diumenge exactament a les 13 hores a una habitació número 1313. No em podré oblidar mai d’aquests petits detalls que m’ha portat la vida.

Demà, 13 de maig de 2013, compliré cent anys, i es clar, com el número tretze sempre m'ha acompanyat per bé i per malament en els moments més importants de la meva vida, no sé si tenir por del que m'espera demà o bé estar contenta perquè em retrobaré de nou amb tots aquells que abans o després han anat marxant.

XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: Malastrugança

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta sisena entrega del mes d'Abril el subtema suggerit és "La Malastrugança".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.

Aquí teniu les bases:

"MALASTRUGANÇA"

Il·lustració: Pixabay

Fa uns anys vam anar de viatge amb el meu home a Sevilla, una ciutat que sempre havia volgut visitar. Era el meu seixanta cinc aniversari a més de la meva jubilació, era un gran esdeveniment digne de celebrar. Els nostres fills ens el van regalar.

Un dels dies vam estar passejant al matí pel Parque de Maria Luisa i a la tarda vam visitar la zona de la famosa Torre del Oro. Una vegada allà, vam decidir creuar el riu Guadalquivir present en molts recons de la ciutat, amb intenció de conèixer el conegut barri de Triana. Traspassant un dels nombrosos ponts de la ciutat que travessen el riu, ens va parar una gitaneta que ens va oferir un petit ram de romaní com a obsequi, per donar-nos la benvinguda al seu barri i a l'hora a la seva ciutat.

No li vaig acceptar, teníem pressa perquè si ens entreteníem, perdríem la resta del grup i el guia que ens acompanyava. La noia em va insistir, apel·lant que amb els meus ulls foscos segur que tenia ascendència gitana, i que potser voldria saber alguna cosa sobre el meu futur, si li deixava em llegiria la bonaventura. De nou, amb les millors paraules possible, vaig declinar el seu oferiment.

Mai he sigut supersticiosa, però haig de dir que amb la intensitat que aquella noia em va parlat, amb la varietat d'insults que em va regalar i els horribles vaticinis que van sortir de la seva boca “...para tí y todos los tuyos...” em va deixar mal cos. Vaig continuar la visita ben sufocada, tot el grup reia de les paraules d'aquella noia, semblava un tòpic tant vist. Finalment va quedar com una anècdota més d'un viatge per explicar a família i amics.

Avui, encara que ja han passat uns anys, no puc evitar recordar-me'n d'ella cada vegada que el destí es torça i em posa una pedra al camí. Hi penso molt, sobretot aquests últims mesos, dos dels meus fills s'han separat, un d'ells a sobre va tenir un accident molt greu i aparatós; la meva sogra va morir fa uns mesos i jo no acabo de sortir d'una depressió profunda que dura massa temps.

XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: Fortuna - Any de traspàs

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta cinquena entrega del mes de Març el subtema suggerit és "La Fortuna".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. 

Aquí teniu les bases:

ANY DE TRASPÀS

Aquell era l'últim dia d'un any que a tota la família ens havia anat de pena i ara que començava aquest nou any de traspàs, que diuen que porten bona sort, ens reuniríem tota la família per donar-li la benvinguda plegats. Per aquella nit la meva dona volia preparar un àpat ben especial i la vaig acompanyar al mercat. Vam comprar de tot: el raïm per acompanyar les campanades, la millor carn per fer el seu famós rostit que li quedava per llepar-se els dits, embotits i marisc del bo que els hi encanta als nostres nets. Una vegada l'any valia la pena gastar-se els calers.

Mentre la meva dona esperava el seu torn a la carnisseria, em va demanar per guanyar temps, que m'avancés a la peixateria a buscar un encàrrec.

Fent cua a la peixateria, mentre esperava la tanda, em vaig fixar que al meu costat una noia jove a la que estaven despatxant, li va caure un bitllet a terra en obrir la cartera. De seguida que ho vaig veure, vaig ajupir-me i li vaig tornar. La noia, tota sorpresa, va agafar-me el bitllet de les mans i em va donar les gràcies amb un tímid somriure i un dolç accent: “muito obrigada”. Si no fos perquè podia ser el seu avi hagués dit que li semblava interessant a aquella jove. Amb la meva autoestima pels núvols, vaig recollir la meva dona i vam pujar plegats a casa.

Vam passar la tarda atrafegats preparant la taula per rebre a tots els convidats. Sopant, tota la família parlava cridant i rient, tots alhora, i vigilant la tele de tant en tant per si es feien les dotze.

De cop tots es van quedar paralitzats i es va fer un silenci. Em vaig ennuegar. Vaig començar a suar, em faltava l'aire i no podia respirar. Per un segon vaig pensar que m'hi quedava. Un dels meus fills va reaccionar ràpid i em va ajudar a treure el culpable: la poteta d'una gamba.

La Daesa Fortuna em va somriure aquell dia, es tractaria d'aquella jove inquietant del mercat o potser eren imaginacions meves? Sigui com sigui, sembla ser que algú va decidir ajornar el meu “traspàs” per un altre dia.        

XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: El Mirall - Set anys de condemna

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta quarta entrega del mes de Febrer, el subtema suggerit és "El mirall".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. 

Aquí teniu les bases:

SET ANYS DE CONDEMNA

Foto: Pixabay

Ho vam deixar amb la dona després de quasi vint anys de relació i una discussió monumental que cap dels dos vam saber solucionar. Imagino que ja teníem molt de temps de desgast i poques forces per continuar plegats.

El dia que vaig tornar al nostre pis, per recollir les darreres coses va començar la pitjor època de la meva vida. Em vaig voler emportar un vell mirall que havia sigut de l’àvia i al ficar-lo a l’ascensor es va trencar. Es curiós que quan me’l va regalar no em va fer gaire il·lusió, en canvi a la meva dona li va encantar. Potser per això vaig voler emportar-me’l, no pas perquè el necessités ni m’agradés. Només com a record de l’àvia i per fotre a la meva parella amb una cosa que ella desitjava.

El vam tenir durant quasi vint anys al rebedor de casa i no recordo haver-me mirat en ell ni un sol cop, encara que fos per comprovar abans de sortir si tot estava en ordre i al seu lloc. En canvi ara, i durant tots aquests set interminables i horribles anys no he pogut treure-me’l del cap ni un sol instant. Em quedaria curt si digués que he tingut mala sort.

Durant aquests set anys he perdut a persones molt importants en la meva vida; he tingut un accident de cotxe que em va tenir a l’hospital durant força mesos; he sigut incapaç de reconciliar-me amb la meva dona ni tampoc trobar una altra persona amb la que compartir la vida; molts dels que creia eren els meus amics han desaparegut del meu entorn com per art de màgia; i la meva pobre gateta Lluna es va escapar de casa un dia i mai més la vaig tornar a trobar.

Demà mateix farà set anys que vaig deixar el pis i a la meva parella, set anys que es va trencar el maleit mirall i set anys que va començar la meva desgràcia. Per fi quedaré alliberat d’aquesta injusta i llarga condemna?

XIII Edició del Concurs ARC - "La Sort: Amulets"

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta tercera entrega del mes de Gener, el subtema suggerit és "L'amulet".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. 

Aquí teniu les bases:

L'AMULET

No em considero una persona supersticiosa però si una veritable romàntica. El vaig conèixer d’una manera força divertida i accidental, en una excursió pel bosc amb unes amigues. Aquell mateix dia vaig trobar un trèvol de quatre fulles que vaig portar-me a casa i emmarcar-lo. Crec que la meva sort va canviar des de llavors, vaig començar a sortir amb ell, vam marxar a viure junts i vam tenir una llarga i feliç relació.

Una nit vam tenir una forta discussió, que va acabar amb ell marxant tot emprenyat de casa i donant un bon cop de porta. El quadret amb el nostre trèvol màgic va caure a terra, trencant-se el vidre que el protegia. Disgustada vaig anar a buscar l’escombra per recollir aquella trencadissa i quan vaig tornar el trèvol ja no hi era. La meva gateta Lluna se l’havia cruspit.

A partir d’aquell dia la meva sort va anar a pitjor. Apart de deixar-ho amb la meva parella, poc temps després vaig perdre la feina. Vaig tenir que vendre el nostre pis tan bufó a la ciutat i marxar a viure de nou al poble amb els pares.

Llavors vaig començar a sospitar que aquell maleit trèvol tenia la culpa de tots els meus mals. Em sentia desprotegida. Era possible que tots aquests anys ens hagués estat cuidant? Des del moment que ens vam conèixer ens va acompanyar i regalar molts moments feliços a la nostra vida en comú. Però aquella mala temporada es va allargar moltíssim per a mi.

Ara lo pitjor ja ha passat. Aquí al poble he aconseguit una nova feina. Treballo en una pastisseria i he trobat per fi la meva vocació. Estic aprenent aquest dolç i creatiu ofici, a l’hora que he recuperat els vells amics i he fet també de nous. La meva vida ha donat un gir absolut i inesperat. Hi ha moments que no puc evitar pensar-hi. Qui es el responsable? Serà el destí? Haver tornat als orígens i prendre una bona decisió? O potser aquella vella ferradura que presideix la porta d'entrada de casa dels meus pares i que ens ha protegit sempre des de que vaig néixer i sense jo adonar-me'n fins ara?

XIII Edició del Concurs ARC - "La Sort: La Rifa" - Xifres

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta segona entrega del mes de Desembre, el subtema suggerit és "La Rifa". 

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. 

Aquí teniu les bases:

XIFRES

Foto: Pixabay

El mes passat les meves companyes de la feina em van convèncer de nou per comprar un dècim de loteria. El dia del sorteig, encara que molt escèptica com cada any, vaig posar la ràdio per escoltar-lo mentre treballava des de casa, i el número guanyador del primer premi em va semblar estranyament familiar. Ho vaig recordar de seguida, era el 25576, l’havia comprat la meva companya Victòria per coincidir amb la seva data de naixement. No m’ho podia creure! Érem milionàries per fi! Després de tants anys insistint, la sort ens havia acompanyat! Podríem engegar a pastar els de la feina. Quines ganes de ser lliures i no pencar mai més! El primer que faria seria liquidar la meva hipoteca i vendre’m el meu modest pis i comprar-ne un de més gran, amb ascensor. O millor encara, una caseta a un poble tranquil! I també un altre per ma mare, així no hauria de patir cada mes per pagar el lloguer amb la seva precària pensió. Jubilaríem el nostre vell cotxe de divuit anys i ens compraríem un d’elèctric d’aquells tant ecològics. I faríem un gran viatge per poder visitar els cinc continents! El meu somni fet realitat!

Amb una mica de sort, després de tot això encara quedarien uns bons calerons i si els sabíem administrar bé, podríem viure de renda.

Les meves il·lusions van durar poc. En escriure al grup de wsap de les meves companyes per dir-los que el nostre número havia sortit guanyador amb una bona morterada, la meva companya Victòria em va respondre amb un to no gaire amigable. Sentia dir-me que no ens havia tocat la loteria, perquè ella havia nascut el dia 26 de maig i no el 25. Per un moment em va semblar que m’estava prenent el pel. La Victòria, tant de la broma com sempre! Veient que ningú més responia vaig buscar el dècim i efectivament el nostre número no premiat, era el 26576. Quina ràbia! Per una xifra! Vaig viure el meu conte de la Lletera particular. Això si, sospito que la Victòria no tornarà a compartir amb mi cap número de loteria mai més.

XIII Edició del Concurs ARC - "La Sort: El gat negre" - La Lluna

 

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

Si voleu llegir alguns dels relats que vaig presentar a l'edició anterior del seu concurs podeu trobar-los publicats en aquest blog amb l'etiqueta "La Colla".

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". A la primera entrega del mes de Novembre, el subtema suggerit és "El gat negre". A continuació us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. Aquí teniu les bases:

LA LLUNA

Foto: Pixabay

Després de rumiar-ho durant mesos, finalment vaig decidir-me a adoptar un gat. Em van rebre a una fundació on cuidaven de diferents colònies al carrer i recollien gats de tota mena: jovenets i vells, sans i malalts, bonics i lletjots, tigrats, rossos, però definitivament dels que més hi havien eren negres. Em van explicar que, encara que sembli mentida en els nostres temps, hi ha molta gent supersticiosa encara i com els gats negres son per a molts senyal de malastrugança, quan els arribaven camades noves la gent mai s'emportava els negres. Em va semblar una raó d'allò més arbitrària i sense cap sentit. Pocs dies abans havia sentit a la ràdio que als Estats Units, pels vols de Halloween, havien suspès l'adopció de gats negres, perquè la demanda pujava sospitosament i no per raons altruistes, precisament. No m'ho podia creure. Quina crueltat! Així que només assabentar-me, impulsivament i sense donar-li més voltes, vaig adoptar un d'aquells gats negres, imponent, misteriós i alhora preciós.

Quan vaig sortir del refugi amb la petita Lluna als meus braços, vaig sentir-me ben satisfeta per aquella bona acció. De camí a casa, hi havia gent que sentint els miols de la meva gateta s'apropava a mirar-la dintre de la seva gàbia, on dins tota aquella foscor destacaven aquells ulls verd hipnòtics:

— “Que arriba a ser de maca!” — Deia tothom, i jo somreia orgullosa de que aquella preciositat fos meva.

A dos carrers del meu portal, anava distreta mirant la meva mixeta bonica. Vaig passar per sota d'una escala col·locada davant d'un aparador, on penjaven els llums de Nadal. Encara no sé com em vaig enredar els peus amb els cables elèctrics, anant per terra jo i la gàbia amb la petita Lluna dintre. La caiguda va ser aparatosa, per evitar caure sobre el pobre animal i no esclafar-lo. La gàbia es va obrir però la gateta va quedar-se allà quieta mirant-me, mentre jo m'agafava el braç amb el convenciment de que me l'havia trencat.

Mai sabré qui va ser responsable de la meva mala sort que precisament m'acompanya des d'aquell mateix dia. Si va ser aquella maleïda escala o bé la petita Lluna que em mira amb els seus enigmàtics ulls verds mentre escric aquesta historia.