Relats 2023 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

L'any passat, les meves amigues del grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari”, Lola Beltran i Cristina García, em van convidar a participar amb un petit relat a la Revista que publica cada any el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Vam presentar cadascun els nostres escrits i com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís. Pels volts de Sant Jordi vam quedar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia cadascú vam llegir el nostre relat. Cada any surt la nova publicació amb tots els relats participants.

A continuació us comparteixo el meu relat, inspirat en Can Piteu, finca molt coneguda de Sant Genís. Els fets son imaginaris, inspirats en llocs i personatges reals.

"LA FILLA DEL FOTÒGRAF"

Imatge: Pixabay

Recordo la meva infantesa en aquella casa com una de les èpoques més felices de la meva vida. El propietari anterior era el famós musicòleg Joaquim Pena i Costa i la seva dona, la violinista Germaine de Aranda. Al esclatar la guerra, es va dedicar al periodisme i va ser quan va conèixer al meu pare. Un temps després va decidir marxar del barri i es quan es va convertir en casa nostra. Era una masia amb molt valor arquitectònic, conservava un mur del segle XVIII amb uns enormes arcs, una creu de terme al pati i també un petit claustre. El pare sempre explicava la feinada que van tenir els primers dies de la guerra per cuidar d’aquell patrimoni tan valuós, tan artístic com sentimental, en aquells dies tan crítics.

Situada a un revol de la carretera de l’Arrabassada, al barri de Sant Genís dels Agudells, a ma mare li va agradar de seguida l’ambient familiar d’aquell barri encara que més aviat semblava un poblet. Al principi li va costar molt estar tan allunyada de Barcelona, no estava acostumada a estar envoltada de tanta natura. El veí més proper estava a un parell de kilòmetres de distancia. A les nits ho passava malament pobre, sempre patia que no ens passes res dolent. Però quan s’aixecava pel matí i per la finestra de la cuina podia gaudir d’aquelles precioses vistes que ens oferia la vall, s’oblidava fins que tornava a ser de nit.

Amb els anys els pares van voler construir al pati interior, una petita ermita dedicada a Sant Miquel, el meu pare li era molt devot. Ell era fotògraf de professió i passava moltes temporades fora de casa viatjant, empaitant fotografies, como li agradava dir. Ell tenia la certesa que el sant el protegia de totes les desgracies durant els seus viatges, perquè deia que fins i tot després d’una guerra va sortir-se’n sense una rascada.

Anava pels poblets, li agradava fotografiar la vida al camp, costums que es perdien amb els temps, i recons que amb els anys li hem tingut que donar la raó quan deia que finalment acabarien desapareixent. Com tantes masies i cases de pagès que ja no hi son ara. O jocs amb els que es distreien els nens al carrer, o acompanyant a algunes barques de pesca en les seves sortides a la mar. Coses molt quotidianes llavors però que ara ja son historia i que sembla ser que es valoren molt més que en el seu temps, i que per sort allà hi havia gent com ell per deixar constància a les generacions futures.

Ara aquell carrer es diu Nazaret i en la antiga casa familiar han construït una llar d’avis. Des d’aquí es on ara escric el meu diari, asseguda al pati prenent el sol al claustre, demanant-li a Sant Miquel, cada dia que passa, que cuidi dels meus, dels que encara hi son, dels que ja han marxat i que sobretot recordi que no em doni pas un dia mes de vida que de coneixement, com deia ma mare.

Als matins surto al patí a prendre el sol, a vegades coincideixo amb el jardiner i fem petar la xerrada i m’explica coses molt interessants sobre les plantes i els arbres que hi ha, i l’hortet urbà que cuida conjuntament amb la resta de residents. Encara que mai han sigut el meu fort, li agraeixo la conversa, es agradable poder parlar amb algú de fora de tant en tant de coses diferents. I veure com ho fa amb tanta passió i coneixements.

Com vaig en cadira de rodes, necessito algú que m’ajudi a banyar-me i que estigui pendent de mi tot el dia. Els meus fills ja son grans i no tenen forces per encarregar-se de tot. Fa uns anys vam saber d’aquesta residencia i vam pensar que no hi havia lloc on em pogués sentir tant a casa com aquí. Ells venen a veure’m cada diumenge, sortim a passejar pel barri i anem a dinar als llocs que ells saben que m’agraden.

Penseu que aquí a la residencia tenen una sala d’actes dedicada a la senyora Germaine de Aranda on el seu violí presideix el saló des d’un petit pedestal, i on cada any es celebra la cantada de nadales de la Coral de Mas Piteu. Durant l’any organitzen també exposicions i xerrades sobre l’obra del pare. Al fil musical, que posen baixet per a que no destorbi ningú, sovint s’escolten melodies de Wagner, i es que aquestes potents peces, sembla ser que vigoritzen l’estada dels residents a més de fer homenatge al senyor Pena i Costa que va ser el fundador de l’Associació Wagneriana de la ciutat.

Les parets dels salons i passadissos de tota la residència estan plenes amb les fotografies del pare. Ja em vaig encarregar jo que fos així en el seu dia. Els meus fills i nets em van ajudar a recopilar-les, emmarcar-les i les vam oferir a la residencia, i ells encantats de tenir-les.

Com veieu es una casa que respira cultura pels quatre costats. Qui millor que la mateixa família per protegir, conservar i donar a conèixer el llegat dels nostres avantpassats?

El meu pare era en Narcís Ricart i Baguer, recordeu bé el seu nom quan veieu alguna de les seves fantàstiques fotografies si un dia voleu venir a visitar-me, a Can Piteu.

La filla del fotògraf.