17è Concurs de Relats Curts de TMB - " El venedor"

 

17è Concurs de Relats Curts de TMB

Ja estan obertes les participacions, del 27 de març al 29 de maig!

Envia el teu relat i deixa volar la teva imaginació!

https://relatscurts.tmb.cat/ca

Us comparteixo a continuació el relat que vaig presentar l'any passat.

"EL VENEDOR"

Cada matí agafo el metro a la mateixa hora i m'assec al mateix vagó, i si puc al mateix seient. Obro el llibre i començo a llegir. Em resten trenta minuts de trajecte, tinc una bona estoneta per relaxar-me abans d’entrar a la feina. Gaudeixo molt aquest moment, m’agrada molt llegir i el meu cervell es desperta a poc a poc per posar-se en situació abans de treballar. També m’ajuda a evadir-me del meu voltant. Tantes persones, tots desconeguts, en un espai ben reduït, a aquelles hores qui no va adormit, va emprenyat, i qui no, va massa accelerat, compartint la seva música, converses, humor i olor corporal amb els altres. Tot plegat es fa difícil, encara que només siguin unes parades.

La gent entra i surt del vagó, sona insistentment l’alarma, els nens petits ploren, els joves riuen i parlen ben alt, un músic ens regala una cançó, però si el llibre és bo i estic concentrada, no me n’adono del que passa al meu voltant. Quan estic arribant al meu destí, el vagó es buida i se que és l’hora de baixar.

Però hi ha un home que aconsegueix treure’m del meu mon imaginari i trenca la meva concentració. Només sentir la seva veu el reconec de seguida. Me’l trobo cada setmana al metro, si no és al matí, a la tarda. És un home jove i ven encenedors i paquets de mocadors. I dic que ven, però potser seria millor dir que els ofereix a canvi de “la voluntat”. Només demana una moneda, sense especificar el valor més adient. El recordo des de que vaig entrar a la feina i d’això, ja fa deu anys.

El mes característic d’ell és la mirada de menyspreu que et regala cada vegada que passa pel teu costat i no li dones la moneda que et demana. O et sorprèn amb un agraïment ben sarcàstic: ”Gràcies per la seva ajuda, amb el que porto recaptat em veuran sovint per aquí ” o “Amb persones com vostès el mon funciona així de bé, que tinguin un bon dia, millor que el meu” o bé “Els desitjo sort i que mai es vegin demanant i es trobin amb gent tan generosa com vostès”.

El primer cop que el vaig sentir, em vaig quedar glaçada. Vaig pensar que havia de ser molt dur i que potser no havia tingut un bon dia, i estava una mica desesperat. Vaig sortir del vagó amb cert sentiment de culpabilitat i la consciencia no gaire tranquil.la.

La següent vegada, ja anava preparada i quan el vaig veure, vaig córrer a preparar-li una moneda per quan passes pel meu costat. Li vaig donar amb un mig somriure, tota orgullosa del meu gest generós, i per la meva sorpresa ni em va mirar quan va apropar-me el pot de la recaptació.

No li vaig voler donar importància a aquell gest si no fos perquè a mida que anava avançant pel vagó, el sentia parlar i em semblava reconèixer de nou el seu discurs desagradable, provocador i alliçonador.

Vaig sentir una barreja d’emocions ben diferents. Em sabia greu aquell home, i tants com ell necessitats, i la gent ni els veu ni els hi dona una trista moneda, cada vegada estem pitjor, anem a la nostra i no ens importa res ni ningú. Som una colla d’insensibles!

Però alhora, sents ferit l’orgull i no pots evitar que et bulli la sang, et veus incapaç de contestar-li, pobre home, el que et passa pel cap que seria tan políticament incorrecte:

– Escolti, que jo vinc de treballar per un sou de merda que no m’arriba a final de mes. Aquí no trobarà cap ric que li sobrin els calers. I no soc cap privilegiat per tenir feina– O potser si?

Llavors trec una moneda de la cartera i amb el seu mateix mal humor, que ha aconseguit encomanar-me, li dono. Qui sap si un dia t'hi pots trobar!