Pestañas

dissabte, 6 de maig del 2023

17è Concurs de Relats Curts de TMB - " El venedor"

 






Ja estan obertes les participacions, del 27 de març al 29 de maig!

Envia el teu relat i deixa volar la teva imaginació!




Us comparteixo a continuació el relat que vaig presentar l'any passat.


"EL VENEDOR"


Cada matí agafo el metro a la mateixa hora i m'assec al mateix vagó, i si puc al mateix seient. Obro el llibre i començo a llegir. Em resten trenta minuts de trajecte, tinc una bona estoneta per relaxar-me abans d’entrar a la feina. Gaudeixo molt aquest moment, m’agrada molt llegir i el meu cervell es desperta a poc a poc per posar-se en situació abans de treballar. També m’ajuda a evadir-me del meu voltant. Tantes persones, tots desconeguts, en un espai ben reduït, a aquelles hores qui no va adormit, va emprenyat, i qui no, va massa accelerat, compartint la seva música, converses, humor i olor corporal amb els altres. Tot plegat es fa difícil, encara que només siguin unes parades.

La gent entra i surt del vagó, sona insistentment l’alarma, els nens petits ploren, els joves riuen i parlen ben alt, un músic ens regala una cançó, però si el llibre és bo i estic concentrada, no me n’adono del que passa al meu voltant. Quan estic arribant al meu destí, el vagó es buida i se que és l’hora de baixar.

Però hi ha un home que aconsegueix treure’m del meu mon imaginari i trenca la meva concentració. Només sentir la seva veu el reconec de seguida. Me’l trobo cada setmana al metro, si no és al matí, a la tarda. És un home jove i ven encenedors i paquets de mocadors. I dic que ven, però potser seria millor dir que els ofereix a canvi de “la voluntat”. Només demana una moneda, sense especificar el valor més adient. El recordo des de que vaig entrar a la feina i d’això, ja fa deu anys.

El mes característic d’ell és la mirada de menyspreu que et regala cada vegada que passa pel teu costat i no li dones la moneda que et demana. O et sorprèn amb un agraïment ben sarcàstic: ”Gràcies per la seva ajuda, amb el que porto recaptat em veuran sovint per aquí ” o “Amb persones com vostès el mon funciona així de bé, que tinguin un bon dia, millor que el meu” o bé “Els desitjo sort i que mai es vegin demanant i es trobin amb gent tan generosa com vostès”.

El primer cop que el vaig sentir, em vaig quedar glaçada. Vaig pensar que havia de ser molt dur i que potser no havia tingut un bon dia, i estava una mica desesperat. Vaig sortir del vagó amb cert sentiment de culpabilitat i la consciencia no gaire tranquil.la.

La següent vegada, ja anava preparada i quan el vaig veure, vaig córrer a preparar-li una moneda per quan passes pel meu costat. Li vaig donar amb un mig somriure, tota orgullosa del meu gest generós, i per la meva sorpresa ni em va mirar quan va apropar-me el pot de la recaptació.

No li vaig voler donar importància a aquell gest si no fos perquè a mida que anava avançant pel vagó, el sentia parlar i em semblava reconèixer de nou el seu discurs desagradable, provocador i alliçonador.

Vaig sentir una barreja d’emocions ben diferents. Em sabia greu aquell home, i tants com ell necessitats, i la gent ni els veu ni els hi dona una trista moneda, cada vegada estem pitjor, anem a la nostra i no ens importa res ni ningú. Som una colla d’insensibles!

Però alhora, sents ferit l’orgull i no pots evitar que et bulli la sang, et veus incapaç de contestar-li, pobre home, el que et passa pel cap que seria tan políticament incorrecte:

– Escolti, que jo vinc de treballar per un sou de merda que no m’arriba a final de mes. Aquí no trobarà cap ric que li sobrin els calers. I no soc cap privilegiat per tenir feina– O potser si?

Llavors trec una moneda de la cartera i amb el seu mateix mal humor, que ha aconseguit encomanar-me, li dono. Qui sap si un dia t'hi pots trobar!

6 comentaris:

  1. Qué buen tema de debate, esas personas que piden y son sarcásticas en vez de estar en la boca del metro debían ir a los dirigentes a darles las quejas, pues el que va en metro es un currante de pie y no creo que le sobre mucho las monedas.
    Todos podemos estar en esa situación , pero hay algo que es la educación y esa nunca se debe perder y mucho menos cuando estás pidiendo. Un beso , me gusto el enfoque y muy real. Besotes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A menudo a cualquier persona de "a pie" le entra sentido de culpabilidad cuando hay una injusticia, como si pudiera hacer algo por evitarlo y ayudar. Y es una pena, porque los que no pueden hacer nada sufren, mientras los que sí podrian hacer algo no se les remueve nada en la conciencia. Imagino que cuando una persona toca fondo, todo el mundo es el enemigo y siente la necesidad de vengarse, aunque sea verbalmente. Un besote Campirela, y gracias de nuevo por leer mi relato, aun siendo en catalán!

      Elimina
  2. Deberías haberle tirado la moneda a ña cabeza.
    Y poner un detective que le siga, para ver cuanto gana al dia.
    Besosz smiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que drástico, amigo! La verdad es que ciertas actitudes tienen el poder de despertarnos emociones contradictorias! Ja, ja! Un besote, amigo!

      Elimina
  3. Muy bueno, hay veces que optar por algo casi es por mero azar.

    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veces las cosas pensamos que las elegimos, y efectivamente también creo que nos las encontramos por el camino en muchas ocasiones! Ja, ja! Un abrazo amiga!

      Elimina