dissabte, 24 de desembre del 2022

Bones Festes "Frates"! - La rebotiga

Relat inspirat en un somni! Esperem que us agradi, amics!

Bones festes!



LA REBOTIGA

Pixabay


Quan va jubilar-se el seu tiet, en Raoul va heretar la lleteria. Va decidir continuar amb el negoci familiar perquè li sabia molt de greu ser ell qui tanqués aquella botiga tan emblemàtica del poble, després que durant generacions la família lluités tant per mantenir-la. A més, com amb el seu modest sou de professor casi no li arribava per guanyar-se la vida, s’ho va plantejar com una segona feina per fer a les tardes.

Ell no podia estar per la botiga pels matins, i li va proposar al seu vell amic, l’Enrico, que s’encarregués d’ella mentre ell tenia classes. El pobre tampoc passava per un bon moment laboral en el mon editorial i va acceptar la seva proposta encantat.

L’Enrico li havia confirmat a les primeres setmanes d’encarregar-se, que el negoci no tirava gaire bé. Hauria de plantejar-se donar-li un aire nou a la botiga, modernitzar-la una mica i potser també oferir alguns altres productes per animar la venda.

El Raoul ho va deixar a les seves mans, confiava totalment en el seu amic, es coneixien des de la universitat. Era un prestigiós editor que va perdre la seva feina de casi vint anys a l’editorial d’un dia per un altre. Tenia millor sentit comercial que ell, sense dubte sabria treure-li partit.

A l’agost, tornant de les seves vacances amb la família, en Raoul va anar al vell local familiar i casi passa de llarg, no el va reconèixer. L’Enrico havia canviat la porta d’entrada i els aparadors i pintat tot l’interior donant-li un aire entre vintage i modernillo com es portaven els negocis ara. A la façana destacava l’antic cartell restaurat: “ Latticini Frates”.

L’Enrico havia demanat ajuda al Carlo, un vell amic comú, que era mecànic de professió però pastisser per vocació. Sabia fer el millor tiramisú del mon i plegats van idear la nova imatge del local, servint els millors cappuccinos i batuts amb unes postres delicioses i molt especials.

Van passar unes setmanes i les quatre tauletes que van instal·lar a l’interior sempre estaven plenes, en uns mesos van tenir que posar-ne més al carrer. Molts clients encara compraven aquella llet amb tan bona fama que despatxaven a la rebotiga. Sortien ben somrients amb les seves lleteres de llautó. Es va convertir en el local de moda a la petita Pineta sul Mare.


Un diumenge, mentre despatxava al local, en Raoul va rebre la visita del seu avi Riccardo:

—Heu sabut recuperar l'esperit d'aquest negoci. Quan jo el portava de jove era el lloc de reunió de mig poble. Venien a fer petar la xerrada, fer safareig i jugar al domino i les cartes. Vam passar molt bones estones en aquesta rebotiga. Quins temps! El teu pare mai va tenir interès en portar el negoci. I els pocs anys que es va encarregar el teu oncle el va deixar perdre. Aquests amics teus tenen mà amb això, nano, ha sigut tot un encert. Us felicito!

I aixecant el seu paquetet de magdalenes i la seva petita lletera de llautó va saludar-lo content i va sortir de la botiga.

En Raoul es va quedar sorprès per aquell comentari del vell. El seu avi organitzava reunions a la rebotiga? Si el negoci que ell recordava sempre havia sigut una trista lleteria? No acabava d’entendre a que es referia. Es va girar cap al seu amic Enrico per comentar-li quan va veure que el mirava i amb un fil de veu li va dir:

—Raoul, amic! En Carlo i jo fa temps que volem comentar-te una coseta sobre el teu negoci.

Diguem que a la rebotiga es venia altra cosa més que no era llet precisament. I a les preparacions d’en Carlo, tant als pastissos, com a les magdalenes, galetes i altres postres, hi havia un ingredient secret que feia que els clients quedessin ben satisfets i tornessin al local una i una altre vegada.

En Raoul es va disgustar moltíssim amb els seus amics, i va estar a punt de tancar el local. Després de donar-li unes voltes al tema durant uns dies, va pensar que, qui era ell per privar als seus veïns i ara fidels clients d'uns minuts de merescuda pau i felicitat?

Pixabay


6 comentaris:

  1. Bon relat amb un bon final. ;))))
    Petons!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant bó! Ja, ja! Sobre tot pels veïns de Pineta sul Mare! Bon Nadal Alfred! Petons!

      Elimina
  2. Pero... perdonaaa
    Esto es políticamente incorrecto
    ¿Estas cosas sueñas?
    Apología de la diabetes.
    Menos mal que es todo ficción. He buscado en Google máps y no hay ningún pueblo ni ningún negocio en toda Alemania, que se llamen así.
    Muy buen final, soñadora
    Feliz navidad

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amigo, los sueños nunca son políticamente correctos, todo se vale! Tengo que decir que en realidad es un sueño de un amigo, nos pareció divertido cuando nos lo explicó y de ahí nació la idea del relato! Por lo tanto el tiene los derechos de autor! Ja, ja! Petonets i Bon Nadal!

      Elimina
  3. Bonos díes, Marifelita:
    Los mios meyores deseos para ti y los tuyos.
    ¡Feliz día de Navidá!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Nino! Molts petons i una abraçada! Bones festes!

      Elimina

Microrreto Noviembre "El Tintero de Oro" - Tema: El personaje y su entorno - "Invisible"

Para este mes de Noviembre, los amigos de EL TINTERO DE ORO nos proponen el siguiente microreto desde su blog: Consistirá en escribir un mi...