Una historia per Sant Joan - "El parany"

Avui que celebrem la Revetlla de Sant Joan per donar la benvinguda a l’estiu, he rescatat un relat escrit farà dos anys, pel Taller d'escriptura creativa que fem els dijous amb El Vici Solitari.

L’acció transcorre en un dia com avui, i potser més d’un es sent identificat, sobretot si viu a ciutat.

Feliç lectura i bona revetlla!

"EL PARANY"

Imatge: Pixabay

Ja tenim aquí la nit més curta de l’any, o això diuen, perquè per alguns us puc ben assegurar que sembla que no acabi mai. Fa uns anys que quan arriba la revetlla de Sant Joan, marxem un parell de dies fora de la ciutat, fugint dels petards i el seu soroll que tant trasbalsen al nostre gos, en “Chucho”. No sembla un nom gaire carinyós però és el que tenia quan el vam acollir i no hi ha manera que respongui a cap altre.

Així que cada vint-i-tres de juny, des de que el tenim a casa, fem la bossa i marxem tots tres al camp, a una masia als voltants d’Olot que es diu Can Dofí.

Allà no arriba ni la olor de pólvora, ni s’encén cap foc. La única llum que veiem a la nit, a la intempèrie, si no hi ha cap núvol, és la dels estels, ben clars i nítids que mai tenim ocasió de veure a la ciutat.

Al Chucho li agrada molt anar a la masia, pot córrer pel camp tot el que vulgui, perdre’s pel bosc empaitant papallones, sargantanes i ves a saber quantes bestioles més, i quan es cansa, s’estira a l’ombra d’una enorme acàcia que tenen al jardí.

El matrimoni que cuida la finca i que ens dona la benvinguda cada any son molt peculiars. Ella es la Rosa, una senyora que podent estar jubilada fa uns anys, sempre ens obre la porta amb un gran somriure adornat amb un excessiu carmí, especialment per a rebre les visites. Potser es la falta de vista o la tremolor de les seves mans que fa que no llueixi com imaginem que ho feia anys enrere. El seu home, molt presumit també, intenta aferrar-se a la seva joventut amb un perruquí d’un color atzabeja intens, que no passa a ningú desapercebut.

Sempre que arribem, ell està al jardí, regant el gessamí majestuós de l’entrada o les jardineres plenes de violetes que envolten la masia. I ella amagada a la cuina preparant alguna recepta local pensant en nosaltres, i sortint somrient traient-se el davantal tan aviat sent el cotxe que anuncia la nostra arribada.

Cada any que venim aquí tinc la sensació que, aquesta escapada és un petit alliberament, però a l’hora també una mena de parany que fa que la tornada a casa sigui més difícil. Es possible que aquesta parella tan encisadora en el seu tracte exquisit amb nosaltres estiguin provocant, sense voler o no, que nosaltres siguem el relleu en el seu negoci de turisme rural? O es el nostre desig de canvi en el boig i trepidant ritme de vida a la ciutat que fa que el seu mon ens sembli tan idíl·lic i singular? Serà tot plegat una estratagema real d’aquesta entranyable parella o només un impossible tantes vegades somiat per nosaltres?