Relats 2024 - Col.lectiu de Sant Genís dels Agudells

El grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari” participa de nou amb els seus relats a la Revista que publica cada any el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Avui, com cada any hem sigut convidats a dinar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i per la lectura de cadascun dels nostres relats, com sempre amb el Barri de Sant Genís de tema central i protagonista. 

Us comparteixo el meu relat d’aquest any, inspirat en Can Besora o Patronat de Can Ribas com es coneix al barri, edifici molt emblemàtica de la zona. Els fets i els personatges son imaginaris, però els llocs son reals.

Can Besora / Patronat Can Ribas

RECORDS DE CAN BESORA

Passejo aquests dies pels passadissos de l’institut i no puc treure’m del cap que en poques setmanes arribarà el dia de la meva jubilació i deixaré d’exercir com a professor per començar a gaudir de la privilegiada vida del jubilat.

Si compto les hores que he passat entre aquests murs crec que podria assegurar que he estat més de mitja vida dintre i es que ha sigut com una segona casa per a mi. Per ser més exactes, millor diria que va ser casa meva gran part de la meva infantesa.

Ma mare va morir quan jo vaig néixer i el meu pare no va cuidar de mi com s’esperava que un bon home faria. Podríem dir que als cinc anys vaig quedar orfe i llavors els serveis socials em van acollir a Can Ribas, o Can Besora com li deien llavors.

Era un orfenat que encara que pertanyia al nostre barri de Gràcia, estava situat a les afores de la ciutat al peu de la muntanya. Als terrenys d’una antiga finca que es deia Can Besora, entre el passeig de la Vall d’Hebrón, l’antic camí de Sant Genís i el torrent de Collserola. Era un edifici segons tothom deia, avançat a la seva època. Va ser dissenyat per l’arquitecte noucentista Enric Sagnier i Villavecchia. Seguint el mètode Montessori, era una gran escola amb sales d’estudi àmplies i lluminoses, laboratoris, sala de cinema i una infermeria amb aparells de raigs X. Sembla ser que tenia una capacitat fins a vuit cents nens, però mai va allotjar a més de dos cents.

Des de les habitacions del pavelló Nord on em vaig instal·lar només entrar, es podia veure el Tibidabo, amb l’enorme figura d’aquell Jesús gegant convidant-nos amb els seus braços oberts a que pugessim a visitar-lo al seu parc d’atraccions. Des de les finestres del pavelló Sud, amb unes vistes de postal, quedava tota la ciutat als nostres peus, envoltada per aquella immensa mar blava i brillant que ens convidava a marxar per aquelles aigües en un petit vaixell fins l’horitzó.

Les germanes al càrrec de l’orfenat sempre ens van cuidar molt bé. Eren estrictes en la nostra higiene, ens exigien bon comportament amb els companys i grans esforços en els nostres estudis. En aquell moment no ens adonàvem però hem de reconèixer que van fer una bona feina.

Una tarda, pels vols de Setmana Santa, les germanes ens van portar d’excursió al somiat parc del Tibidabo. Encara que alguns nois més grans ens van dir que el parc ja no era com ells el recordaven, per els més petits va ser un dia molt divertit i especial. Vam pujar amb el funicular, que això sol ja va ser per nosaltres tota una aventura. Volíem anar a totes les atraccions: el Carrousel amb les seves llumetes i música ens endinsava en un mon de fantasia; Les Olles Voladores que més d’un va sortir malalt amb ganes de vomitar, el Tren Miniatura que era una rèplica del primer tren de Barcelona a Mataró i que a molts ens va encantar; la Casa de les Sorpreses que ens va deixar bocabadats; però si va haver una cosa que ens va impactar a tots va ser l’Avió, ens va deixar ben impressionats. Vam estar parlant d’aquella genial sensació durant dies i amb ganes de tornar aviat.

A la Talaia no ens van deixar pujar, només era per adults, que asseguraven que en un dia clar es podien veure fins i tot les Illes Balears. Amb el Teatre de titelles i el Castell Misteriós la nostra imaginació volava, érem els protagonistes dels nostres contes de fades particulars.

A principis del setanta, just quan em tocava canviar de centre per començar els meus estudis de Batxillerat, l’orfenat va tancar les seves portes. Va estar a punt d’anar a terra, però els veïns del barri, sempre tant lluitadors i compromesos, ho van impedir. Va ser convertit en institut i declarat edifici protegit.

El bust del senyor Sagnier, a la seva placa commemorativa de l’entrada i que em va donar la benvinguda tants anys enrere, encara hi era quan vaig tornar i em va rebre de nou, però aquesta vegada com a professor al Patronat Ribas.

I avui casi quaranta anys més tard, em trobo observant de nou la placa del senyor Sagnier mentre hi penso. Aquest edifici singular va acollir-nos a mi i a molts altres nens en la seva millor època, i ara ho continua fent, encara que d’una altra manera. Es un edifici en el que es respira cultura, humanitat i bondat.

Qui m’hauria dit que passaria casi tota la meva vida entre les seves parets, d’una manera o una altra? Li tinc molt que agrair ja que crec que quan vaig acabar la meva estada a l’orfenat, vaig decidir estudiar magisteri perquè volia ajudar a altres nens, com van fer amb mi quan era petit.

Jo en breu em jubilaré i ja no formaré part del seu dia a dia, però espero haver deixat la meva empremta, haver fet una bona feina i estat a l’alçada. Ser una inspiració per altres nens, i qui sap? Potser algú segueix les meves passes.