Revista 2022 - La Dona - Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells

L'any passat, les meves amigues del grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari”, Lola Beltran i Cristina García, em van convidar a participar amb un petit relat a la Revista que publica cada any el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Vam presentar cadascun els nostres escrits i com a tema central d'aquesta edició “La dona a Sant Genís”. Pels volts de Sant Jordi vam quedar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia cadascú vam llegir el nostre relat. La publicació ja ha sortit amb tots els relats participants.

A continuació us comparteixo el meu relat, inspirat en Can Figuerola, finca molt coneguda de Sant Genís. Encara que parlo de la Família Figuerola que son personatges reals, els secundaris i els fets no ho son.

L’ EULÀLIA DE CAN FIGUEROLA

Foto: Arxiu Can Figuerola - Sant Genís

M'estic amb la família Figuerola des de que la mare es va posar malalta. Ells em van acollir a casa seva i em van donar feina com a part del seu servei. Els senyors són molt atents i sempre m'han cuidat i tractat molt bé des de que vaig entrar a treballar a casa seva als dotze anys. Avui en faig setze. Com és el meu aniversari, serà un dia diferent. La mestressa ha tingut un detall molt maco amb mi. A part de donar-me el dia lliure com fa cada any, m'ha regalat una pesseta.

Aquí de “pecetes” ja en teníem abans, però aquesta diu que és nova i ja veig que no és com les que jo coneixia. La senyora m'ha explicat que la figura de dona que hi surt representa Hispània recolzada sobre unes muntanyes que son els Pirineus. Diu que a Madrid la gent ja li diu “la perra gorda” perquè han confós el lleó que té a la part del darrera amb un gos. Com es la gent!

Sembla ser que és la moneda que farem servir a partir d'ara, tant aquí com a Madrid, on el senyor Figuerola he sentit a dir que és ministre d'hisenda, ni més ni menys. No sé exactament que significa però es veu que és un home molt important allà. Gràcies a ell, “la peceta“ serà la moneda de tot el país, no només aquí. Des de que el senyor treballa al govern el veiem molt poc a casa, passa llargues temporades a la capital, i la senyora el troba molt a faltar. Li notem tots, no ho pot dissimular. Quan exercia d'advocat a Barcelona passava tot el dia fora, però al menys el veiem cada nit a l'hora de sopar, i el sentíem explicar-li coses molt curioses i interessants dels seus clients i la seva feina.

El regal de la mestressa m'ha sorprès molt perquè no sabia que la moneda tenia tant de valor. Normalment per les meves mans no en passa cap més gran de deu cèntims, “perra chica” com li diuen a Madrid. Llavors li he tornat a donar les gràcies molt emocionada perquè imagineu la de coses que li puc comprar al pare només amb aquesta moneda. La senyora sap que el pare està passant una mala temporada i per això ho ha fet, per ajudar-nos, i li estic molt agraïda. El pare es fa gran i ja no aguanta tantes hores treballant les terres dels senyors, i ara l'ajudo jo quan no li arriba la setmanada per comprar el que necessita.

He calculat que amb aquesta pesseta podré portar-li: un sac de patates, un altre de farina, un bon grapat de cebes i tomàquets, una ampolla de llet, una altra d'oli, una dotzena d'ous, una cistella plena de verdures, un parell de gallines i un conill. Fins i tot em sobrarà una mica per fer guardiola i comprar-me quan pugui unes sabates noves. Encara em creix el peu i aquestes ja no les puc portar, em fan mal al caminar.

Aniré avui a comprar-li totes aquestes coses al Mas Giró i les faré portar a casa del pare. També li deixaré alguna cassola cuinada per la setmana. Després, de tornada a casa dels Figuerola, passaré abans per la parròquia. Aprofitaré per posar-li una espelmeta a Sant Genís i demanar-li com sempre que tingui cura dels senyors, i de nosaltres, es clar, per a que no ens falti mai la salut ni la feina. El pare està delicat, però encara no es tan gran, segur que recuperarà aviat les forces i els ànims, i continuarà cuidant de les terres dels amos com sempre ha fet.

I quan surti de l'església m'aproparé al cementiri per portar-li unes flors a la mare i explicar-li les meves coses. Intentaré no entretenir-me gaire aquest cop, no com l'última vegada que em vaig quedar encantada mirant aquell àngel majestuós del mausoleu de la família Gomis, o es de Can Gener, ara no ho recordo.

Aquell àngel imponent et vigila de lluny i sembla que encara que marxis, et segueixi amb la mirada, com dient: “On vas noia? Estem aquí molt sols, queda't una estoneta més i explica'ns més històries de les teves”.

Jo ja m'hi quedaria una mica més, allà es respira un aire de pau i tranquil·litat, no com el ritme frenètic de la cuina de Can Figuerola, però he de marxar aviat. Potser tornaré quan vingui la primavera i el dia s'allargui i tingui més histories noves per explicar a la mare, i també als altres, es clar, que potser també m'escolten.

Sant Genís dels Agudells, 1869.