Primer Concurs de Relat i Poesia breu de Trinitat Nova - "Jo ja sóc gran"

El següent relat el vaig presentar aquest mes d'abril al Primer Concurs de Relat i Poesia breu de Trinitat Nova, on el van escollir com a segon premi en la categoria de Relat Breu en Català.

Em va fer molta il·lusió! El meu primer premi! I avui el vull compartir amb vosaltres:

JO JA SÓC GRAN

Aquell dia passejava com cada dimecres, pel mercat de la Trinitat amb la meva àvia. Els pares em deixaven allà de bon matí, durant l’estiu, i llavors anava amb ella a voltar per les parades i fer la compra. Jo l’ajudava amb les bosses, que plenes de patates, cebes i fruites pesen molt. La iaia coneix a la Irene que és la peixatera amb més xerrameca de mercat, al Quim el xarcuter més simpàtic de Barcelona, i en Rafel que té els préssecs mes bons de tot el món.

La iaia em va demanar que mentre ella feia cua a la fruiteria, m’arribés un moment al quiosc de l’entrada per comprar un número de loteria, a veure si ens donava sort aquella vegada. Vaig marxar tot content, perquè sabia que amb el canvi em podria comprar algunes llaminadures, com sempre feia. Vaig estar una estoneta petant la xerrada amb el Toni, el cec del quiosc que venia els dècims i al veure que l’àvia no venia i ja passava una estona, vaig decidir tornar a la fruiteria. Però no hi era, em van dir que havia marxat a buscar-me.

Em vaig posar nerviós i vaig començar a donar voltes pel mercat i tornar a les parades que jo coneixia i preguntar si l’havien vist. Ni rastre d’ella. Estava amoïnat per si li havia passat alguna cosa i vaig començar a plorar de l’angoixa que sentia estant allà sol. Vaig sortir corrent fora del mercat per veure si per casualitat hi era al carrer esperant-me.

Vaig passar entre les parades que hi havia fora al “mercadillo” setmanal. Jo només sentia els venedors oferir “2x1” i el gènere més bo i barato de la ciutat. Tenia l'esperança que hagués sortit al carrer xerrant amb alguna veïna i la pogués trobar allà. De sobte se'm va apropar una gitana que venia alls i draps de cuina i em va dir:

– Perquè plores noi? T'has perdut? – Somicant li vaig contestar

 

– He perdut a l'àvia i estic preocupat, no sé si li ha pogut passar alguna cosa.

– No t'espantis! Recordes per casualitat el seu telèfon? La podem trucar a veure si la trobem. Encara que ara que hi penso, m'ha semblat sentir una ambulància fa poc, s'han endut una senyora gran que s'ha relliscat i ha caigut a terra, crec que s'ha fet mal al genoll. Vols que ens acostem al CAP de Chafarinas per veure si la trobem allà? Potser algú l'ha vist o potser no era ella i no li ha passat res. Podem anar i sortim de dubtes.

I vam anar amb la Lucia, que així es deia la gitana, fins al CAP i vam preguntar a recepció per la meva àvia. Els hi vaig dir el nom però ningú va semblar veure-la. Vaig començar a plorar de nou quan la Lucia em va dir:

– Tu tranquil, no pateixis! Vaig a buscar al Miquel, és el responsable del centre i el conec de fa molts anys, a veure si ens pot ajudar. No et moguis d'aquí que ara torno.

I quan la Lucia va marxar, no sé que em va entrar que vaig decidir sortir d'allà i anar cap a casa de la meva àvia. Havia fet el camí moltes vegades amb ella, segur que sabria fer-ho tot sol.

De cop, en aquell moment em vaig sentir gran, com si hagués crescut de cop i ja fos un homenet, baixet però un adult. Així que com em vaig veure valent, vaig decidir creuar el pas de vianants i passar a l'altre banda de la Via Favència, on estava la casa de la iaia, al barri de la “Prospe” com li deien aquí. Vaig decidir seguir el camí que habitualment feia sempre amb ella, però aquesta vegada el faria tot sol.

Vaig pensar en recórrer tots els comerços que jo coneixia d’altres dies d’anar amb la iaia: la farmàcia de la senyora Carmen que tal com parlaven es coneixien de tota la vida i sempre tenia preparades unes quantes caixetes de pastilles per ella; la floristeria del Pepitu on cada més li compràvem una planteta, no tenia gaire ma la meva àvia amb les plantes, totes se li acabaven pansint; el forn de pa de la Conxita on li agafàvem un parell de baguets i jo sempre li robava un crostó, acabat de fer i encara calentó, m'encantava. I tots em van dir que no l'havien vist passar però que si la veien li dirien que jo l'estava buscant.

Vaig seguir carrer avall fins arribar a la plaça on es trobava el quiosc del Manel, i també li vaig preguntar. Ella acostumava a comprar-li allà quaderns de Sudokus i sopes de lletres, deia que eren per fer exercicis de memòria. Jo sempre que anava amb ella tenia premi, perquè alguna col·lecció de cromos o potser un còmic em regalava. I mentre estava amb el Manel preguntant-li per la meva àvia, em va assenyalar un racó al final de la plaça. Allà estava la meva iaia asseguda en un banc i donant-li de menjar als coloms, bocinets de galetes esmicolades mentre els hi parlava.

Em vaig adonar que alguna cosa no estava bé. La meva iaia ja estava molt gran, i necessitava que algú la cuidés i estigués per ella. Jo també he crescut, ja soc un homenet que pot cuidar d'ella quan els pares no hi son, i com ha fet ella sempre amb mi, des de que era ben petit. Ja m'encarregaré jo ara de portar-la a passejar, acompanyar-la a comprar i a visitar a les seves amigues mentre prenen el berenar a la cafeteria de la Maria o juguen a les cartes al Casal de la Prosperitat.