De petita, el meu avi em portava a passejar tot sovint
al Parc de la Ciutadella. M’encantava una estàtua que hi havia a una font. Li
deien “La dama del paraigua”, una dona tota elegant al seu pedestal,
inabastable. Portava una fosca ombrel·la de ferro que contrastava amb el to
blanc del marbre de la resta de la figura, i que la protegia de les aus que li
voletejaven constantment al seu voltant. Em quedava allà parada meravellada,
observant aquell posat delicat que lluïa amb naturalitat, com si no pogués ser
d’una altra manera. Una dona jove, ben vestida, de bona família, amb una expressió relaxada, com d’aquella que
sap que no ha de patir per res a la vida. Suposo que m’agradava perquè
representava totalment el contrari del que jo era. El meu avi em donava uns
cèntims per comprar menjar al petit quiosc del parc i donar-li als coloms que
passejaven per allà.
Uns anys més tard, amb la mort del meu avi, la vida
se’m va torçar de nou, trobant-me de cop sola, i fent vida al carrer. Una senyora del barri em
va recollir a casa seva, però a canvi d’una habitació i dinar a taula, em va
suggerir dedicar-me a la que diuen la professió més vella del món.
De petita havia sentit a parlar als adults però mai
vaig interpretar a qué es referien, perquè tot sovint deien que ma mare, abans
de morir, s’hi havia dedicat també.
I no sé com, aquella manera de viure, que havia de ser
temporal fins trobar una altra feina més honorable o bé un bon home que em
volgués com la seva esposa, es va convertir en una forma de vida sense
adonar-me’n. Van anar passant els anys, i vaig anar a parar d’una habitació a
una altra, i quan vaig trobar algun home que em volia per a ell en exclusiva,
compartint-lo amb la seva dona, es clar, vaig passar d’un apartament a un
altre, però mai vaig tenir res meu.
Ara, a aquestes alçades de la vida, quan la majoria de
dones de la meva edat, ja tenen la jubilació, la vida solucionada, un marit,
fills i nets, una casa pagada on viure, jo em trobo igual que el primer dia.
Tinc una habitació llogada a un pis vell al pitjor barri de la ciutat. Amb el
que em trec dels meus pocs serveis, tot just m’arriba per pagar l’habitació i
alguna cosa per menjar. Sortosament
encara mantinc alguns clients de tota la vida. Moltes vegades només volen
companyia per sortir a passejar o anar al cinema, i em conviden a berenar o en
compren qualsevol cosa que necessiti. Els hi estic molt agraïda, no sé que
faria sense ells.
Acostumo a trobar-me’ls al Parc de la Ciutadella,
asseguda a un banc al costat de la meva
font preferida. El parc està molt canviat de quan anava a passejar amb l’avi,
però la bella dama de la font està fantàstica i tant distingida com sempre. No
com jo, que estic vella, arrugada i una mica pansida.
Jo també surto ara al carrer amb un paraigües, com
ella, no tant elegant, però si ben llampant, per a que qui em busqui em trobi
de seguida. A més, m’ajuda a guarir-me de la pluja a l’hivern, i aguantar les
hores de sol a l’estiu, perquè haig de dir que sempre he tingut una pell molt
delicada, i per la meva professió l’haig de cuidar.
Així que si veniu al parc i veieu una dona amagada
sota un colorit paraigua, alimentant d’amagatotis als coloms del seu voltant,
cosa que sembla estar prohibida avui dia, del tot segur que m’heu trobat.
