Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Català. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 d’abril del 2026

Diada Sant Jordi 2026 + Nou llibre de "El Vici Solitari" - "Una imatge i mil paraules"

Hola Bloggers!

La propera setmana com cada any, teniu una cita amb el Grup "EL VICI SOLITARI", a la DIADA DE SANT JORDI. 

Estarem encantats de compartir el dia amb vosaltres i presentar-vos el nostre nou llibre:


"UNA IMATGE I MIL PARAULES"


Com sempre podeu venir a saludar-nos i fer-vos amb un exemplar del nostre nou llibre, ple d'històries noves, algunes de molt íntimes i personals, i d'altres més informals i divertides que segur que us fan passar una bona estona i us arrenquen un somriure.

Aquesta vegada hem volgut combinar l'escriptura amb una altra forma d'expressió que es la fotografia, i amb l'aportació de diverses fotografies dels diferents membres del grup d'escriptura, ens han inspirat per escriure aquestes noves històries.

Tenim una novetat en el llibre d'aquest any que és incloure les il.lustracions de la nostra amiga i nova colaboradora en el projecte, la Montserrat Carbó, que s'ha inspirat en les lectures de les nostres històries per crear les seves il.lustracions.

Us comparteixo un dels meus relats inclós en el nou llibre:


LA DONA DEL PARAIGÜES

Fotografía de Rosa Pita Nebot

De petita, el meu avi em portava a passejar tot sovint al Parc de la Ciutadella. M’encantava una estàtua que hi havia a una font. Li deien “La dama del paraigua”, una dona tota elegant al seu pedestal, inabastable. Portava una fosca ombrel·la de ferro que contrastava amb el to blanc del marbre de la resta de la figura, i que la protegia de les aus que li voletejaven constantment al seu voltant. Em quedava allà parada meravellada, observant aquell posat delicat que lluïa amb naturalitat, com si no pogués ser d’una altra manera. Una dona jove, ben vestida, de bona família,  amb una expressió relaxada, com d’aquella que sap que no ha de patir per res a la vida. Suposo que m’agradava perquè representava totalment el contrari del que jo era. El meu avi em donava uns cèntims per comprar menjar al petit quiosc del parc i donar-li als coloms que passejaven per allà.

Uns anys més tard, amb la mort del meu avi, la vida se’m va torçar de nou, trobant-me de cop sola, i  fent vida al carrer. Una senyora del barri em va recollir a casa seva, però a canvi d’una habitació i dinar a taula, em va suggerir dedicar-me a la que diuen la professió més vella del món.

De petita havia sentit a parlar als adults però mai vaig interpretar a qué es referien, perquè tot sovint deien que ma mare, abans de morir, s’hi havia dedicat també.

I no sé com, aquella manera de viure, que havia de ser temporal fins trobar una altra feina més honorable o bé un bon home que em volgués com la seva esposa, es va convertir en una forma de vida sense adonar-me’n. Van anar passant els anys, i vaig anar a parar d’una habitació a una altra, i quan vaig trobar algun home que em volia per a ell en exclusiva, compartint-lo amb la seva dona, es clar, vaig passar d’un apartament a un altre, però mai vaig tenir res meu.

Ara, a aquestes alçades de la vida, quan la majoria de dones de la meva edat, ja tenen la jubilació, la vida solucionada, un marit, fills i nets, una casa pagada on viure, jo em trobo igual que el primer dia. Tinc una habitació llogada a un pis vell al pitjor barri de la ciutat. Amb el que em trec dels meus pocs serveis, tot just m’arriba per pagar l’habitació i alguna  cosa per menjar. Sortosament encara mantinc alguns clients de tota la vida. Moltes vegades només volen companyia per sortir a passejar o anar al cinema, i em conviden a berenar o en compren qualsevol cosa que necessiti. Els hi estic molt agraïda, no sé que faria sense ells.

Acostumo a trobar-me’ls al Parc de la Ciutadella, asseguda a un banc  al costat de la meva font preferida. El parc està molt canviat de quan anava a passejar amb l’avi, però la bella dama de la font està fantàstica i tant distingida com sempre. No com jo, que estic vella, arrugada i una mica pansida.

Jo també surto ara al carrer amb un paraigües, com ella, no tant elegant, però si ben llampant, per a que qui em busqui em trobi de seguida. A més, m’ajuda a guarir-me de la pluja a l’hivern, i aguantar les hores de sol a l’estiu, perquè haig de dir que sempre he tingut una pell molt delicada, i per la meva professió l’haig de cuidar.

Així que si veniu al parc i veieu una dona amagada sota un colorit paraigua, alimentant d’amagatotis als coloms del seu voltant, cosa que sembla estar prohibida avui dia, del tot segur que m’heu trobat.



Il.lustració de Montse Carbó



Esperem que us agradi el nostre nou projecte, fet com sempre amb tota la il.lusió del món.

Ens veiem el proper dijous 23 d'Abril, com cada Diada de Sant Jordi a la "Marquesina" de Via Julia, a Nou Barris - Barcelona

Com arribar:
Marquesina Via Julia - Metro L4 - Parada "Via Julia"


Us hi esperem!

dissabte, 26 d’abril del 2025

Relats 2025 - Col.lectiu de Sant Genís dels Agudells - "La mina d'aigua"


El grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari” participa de nou amb els seus relats a la Revista que cada any publica el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge als veïns del barri del mateix nom.

Aquest diumenge com cada any hem sigut convidats a dinar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i fer la lectura de cadascun dels nostres relats, com sempre amb el Barri de Sant Genís de tema central i protagonista. 

Us comparteixo el meu relat d’aquest any, inspirat en la Finca Sansalvador, una construcció inacabada de l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol, de entre moltes altres edificacions que té a Sant Genís. Els fets i els personatges en aquest cas son reals.


"LA MINA D'AIGUA"

Finca Sansalvador de Josep Maria Jujol

Qui m’anava a dir que el dia que vaig decidir comprar el terreny per construir una casa d’estiueig, en aquella contrada tan silenciosa i tranquil.la, es convertiria en pocs mesos en un punt de tant interès i enrenou pels veïns de Gràcia, i de més lluny si cap.

Tenia aparaulada l’obra amb un jove arquitecte, un dels millors deixebles d’Antoni Gaudí, que es deia Josep Maria Jujol. Per la zona ja havia fet alguna altra construcció per altres famílies nomenades de Barcelona.  Ho teníem tot pensat: la façana principal donaria a Mare de Déu del Coll i a la banda superior del terreny aixecaríem una altra torre per llogar-la, volíem treure-li partit perquè la zona començava a estar de moda i la gent pagava bons diners per passar allà uns dies tranquils a l’estiu, lluny de la sorollosa i trepidant ciutat.

Qui m’anava a dir que durant les obres trobaríem una mina d’aigua, i encara no sé perquè però vaig tenir cert pressentiment i vam voler portar a analitzar una mostra a un dels laboratoris més prestigiosos de la ciutat. El resultat va ser molt revelador per la meva sorpresa, perquè aquelles aigües conteníen nivells alts de radi i altres minerals, amb certes propietats radiològiques i medicinals, molt beneficioses per a la salut.

Qui m’anava a dir a mi, el doctor Sansalvador que amb aquella troballa tan atzarosa i valuosa, acabaria convertint-me en l’amo de la meva pròpia marca “Agua Radial” i  desviant-nos del nostre pla inicial, vam acabar comercialitzant aquella aigua amb propietats tan especials a moltes farmàcies i drogueries de la ciutat. Vam excavar posteriorment unes grutes d’accés al pou que portarien l’aigua a la planta d’embotellament. Aquell indret es va convertir en un lloc d’interès per molts veïns encuriosits de la ciutat que havien escoltat alguns rumors sobre aquell descobriment. 

Per complaure a la meva dona i seguint els suggeriments de moltes altres senyores que venien a visitar-nos, vam decidir construir un jardí de muntanya d’estil romàntic, estructurat en diverses terrasses per salvar el desnivell, envoltant aquelles grutes per tal que les integrés de forma natural en aquell entorn, que va acabar sent visitat per moltíssimes persones durant l’any, plenes de il·lusions i molta fe pensant en tots els beneficis que aquelles aigües podrien aportar a la seva delicada salut; joves, grans i nens, molts de famílies amb diners però alguns altres amb no tantes possibilitats també s’aventuraven a tastar aquella miraculosa medecina.

Qui m’anava a dir que després d’aquell gran èxit generat inicialment, aquelles aigües no van resultar ser tan miraculoses com es pensava i que el meu prometedor projecte va anar perdent interès fins que va quedar truncat definitivament per l’esgotament del pou i deixat en l’oblit. Em vaig sentir avergonyit, perquè no vaig actuar amb el rigor que potser s’esperava d’una persona com jo, i em vaig deixar portar per l’entusiasme del moment i per les necessitats que veia en aquells ulls crèduls que tant insistentment demanaven una solució per els seus problemes de salut.

Qui m’anava a dir que després d’aquell desencís i estrepitós fracàs públic, vaig intentar allunyar-me d’aquell projecte tot el que vaig poder, i de retruc també d’aquella casa somiada que finalment va quedar inacabada.

Qui li anava a dir al senyor Sansalvador que del seu ambiciós projecte a dia d’avui només sobreviuen els seus jardins sorprenents; les antigues galeries subterrànies excavades a la roca, un caminet d’arcs parabòlics que ens donen la benvinguda i que ens condueixen al pou de l’aigua miraculosa; les cavallerisses i la petita casa del porter.

Qui li anava a dir a l’Arquitecte Jujol que uns anys més tard el seu projecte abandonat  es va fer servir de refugi antiaeri per als veïns de la zona durant la Guerra Civil.  I que dècades després algú la rescataria del seu oblit i la decoraria, seguint fidelment el seu disseny original, amb ceràmiques de colors que li tornarien a donar la vida i una nova oportunitat.

Qui li anava a dir al barri de Sant Genís dels Agudells que actualment aquesta finca contindria la seu del Taller d’Història de Gràcia, que es convertiria en un racó ben curiós i especial de la ciutat a l’entrada del Parc de la Creueta del Coll, i que a una alçada d’uns cent cinquanta metres sobre el nivell del mar i amb unes vistes de la ciutat espectaculars, els veïns del barri us conviden a visitar.






diumenge, 23 de juny del 2024

Una historia per Sant Joan - "El parany"

Avui que celebrem la Revetlla de Sant Joan per donar la benvinguda a l’estiu, he rescatat un relat escrit farà dos anys, pel Taller d'escriptura creativa que fem els dijous amb El Vici Solitari.

L’acció transcorre en un dia com avui, i potser més d’un es sent identificat, sobretot si viu a ciutat.

Feliç lectura i bona revetlla!


"EL PARANY"

Imatge: Pixabay


Ja tenim aquí la nit més curta de l’any, o això diuen, perquè per alguns us puc ben assegurar que sembla que no acabi mai. Fa uns anys que quan arriba la revetlla de Sant Joan, marxem un parell de dies fora de la ciutat, fugint dels petards i el seu soroll que tant trasbalsen al nostre gos, en “Chucho”. No sembla un nom gaire carinyós però és el que tenia quan el vam acollir i no hi ha manera que respongui a cap altre.

Així que cada vint-i-tres de juny, des de que el tenim a casa, fem la bossa i marxem tots tres al camp, a una masia als voltants d’Olot que es diu Can Dofí.

Allà no arriba ni la olor de pólvora, ni s’encén cap foc. La única llum que veiem a la nit, a la intempèrie, si no hi ha cap núvol, és la dels estels, ben clars i nítids que mai tenim ocasió de veure a la ciutat.

Al Chucho li agrada molt anar a la masia, pot córrer pel camp tot el que vulgui, perdre’s pel bosc empaitant papallones, sargantanes i ves a saber quantes bestioles més, i quan es cansa, s’estira a l’ombra d’una enorme acàcia que tenen al jardí.

El matrimoni que cuida la finca i que ens dona la benvinguda cada any son molt peculiars. Ella es la Rosa, una senyora que podent estar jubilada fa uns anys, sempre ens obre la porta amb un gran somriure adornat amb un excessiu carmí, especialment per a rebre les visites. Potser es la falta de vista o la tremolor de les seves mans que fa que no llueixi com imaginem que ho feia anys enrere. El seu home, molt presumit també, intenta aferrar-se a la seva joventut amb un perruquí d’un color atzabeja intens, que no passa a ningú desapercebut.

Sempre que arribem, ell està al jardí, regant el gessamí majestuós de l’entrada o les jardineres plenes de violetes que envolten la masia. I ella amagada a la cuina preparant alguna recepta local pensant en nosaltres, i sortint somrient traient-se el davantal tan aviat sent el cotxe que anuncia la nostra arribada.

Cada any que venim aquí tinc la sensació que, aquesta escapada és un petit alliberament, però a l’hora també una mena de parany que fa que la tornada a casa sigui més difícil. Es possible que aquesta parella tan encisadora en el seu tracte exquisit amb nosaltres estiguin provocant, sense voler o no, que nosaltres siguem el relleu en el seu negoci de turisme rural? O es el nostre desig de canvi en el boig i trepidant ritme de vida a la ciutat que fa que el seu mon ens sembli tan idíl·lic i singular? Serà tot plegat una estratagema real d’aquesta entranyable parella o només un impossible tantes vegades somiat per nosaltres?



diumenge, 26 de maig del 2024

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” - Maig - Tema: Escriure i llegir - "El lladre d'històries"

En aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal dels "ORÍGENS / ARRELS".

AQUÍ teniu les bases del concurs d'aquest any:


A la sisena entrega corresponent al mes de Maig, els dos subtemes suggerits son "ESCRIURE I LLEGIR".


Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


EL LLADRE D'HISTÒRIES

Imatge: Neogéminis

Sóc escriptor des de fa anys i puc dir que tinc la sort de poder viure-hi. Si hi ha una cosa que s’esgota en aquesta professió, a més de la sort, és la inspiració. Cada dia que passa em costa més crear nous personatges i trames, però el més important es que segueixi tenint interès per als lectors, que cada vegada son menys i més exigents.

Quan vaig ser conscient de les meves limitacions, em vaig veure obligat a fer servir una nova tècnica creativa. Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ho vaig fer o que era conscient que ho feia.

Al principi em limitava simplement a observar tot i a tots al meu voltant, mentre esperava assegut en el bar amb els amics o en un restaurant fins que portaven el meu plat; en la consulta del metge; en estacions de tren o autobusos; en el vagó de metro o passejant el meu gos Ulisses pel parc.

A partir de l’observació de situacions i personatges, jo creava les meves històries. Però ha arribat un moment que no resulta suficient. He anat un pas enllà, al escoltar indiscretament les converses alienes que mantenen els meus personatges observats. A vegades també presto atenció a les “mig converses” de les trucades que reben mentre esperen a la cua del supermercat, en la del banc o les que mantenen els clients i les dependentes en els diferents comerços als que vaig pel barri.

A la meva ment li atreu aquesta infinitat de mitges històries inacabades, aquells detalls sense concretar, els personatges desconeguts a l’altre banda. La meva imaginació s’encarrega de la resta, d’omplir els forats buits, de crear nous personatges, d’aclarir les absències per completar totes aquestes històries i que tot encaixi.

Ser tant mundans i corrents els fa atractius per a mi, sempre puc afegir un toc excèntric per a que agradi als meus lectors. Els meus veïns podrien reconèixer-se en els meus relats, però per això algun d’ells tindria de llegir els meus llibres. Haurà  arribat  el moment de canviar de veïnat a la recerca de nous personatges i arguments?

Imatge: Pixabay


divendres, 3 de maig del 2024

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” - Abril - Tema: Crims i càstigs - "Lladre de guant negre"

 En aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal dels "ORÍGENS / ARRELS".

AQUÍ teniu les bases del concurs d'aquest any:


A la sisena entrega corresponenent al mes d'Abril, els dos subtemes suggerits son "CRIMS - CÀSTIGS".


Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.



LLADRE DE GUANT NEGRE



Vas tenir una bona ratxa de cops, ben planificats, gràcies a un informant del barri que sabia on vivien les àvies solitàries, les víctimes perfectes.

Et colaves a les seves llars pel balcó, a les nits caloroses d’estiu, silenciosament, quan tothom era al somni més profund. En una breu ronda d’inspecció, comprovaves que estaven soles, a quina habitació dormien, per col·locar al seu costat un producte que les faria dormir profundament.

Llavors només obries els calaixos i buscaves objectes de valor, diners, joies o relíquies familiar, i amb el televisor i la seva cartera, el cop seria satisfactori.

Però aquella nit el teu informant infal·lible es va equivocar de porta. La teva entrada per la terrassa del menjador va ser tan silenciosa com sempre, amb passamuntanyes i vestit de negre, sigil·losament et vas dirigir on creies que hi eren les habitacions, per un llarg i estret passadís. Al traspassar el llindar se’t va tirar a sobre una jove, et va empènyer i va fugir.

Vas reaccionar ràpid, aixecant-te del terra veloçment i seguint-la fins el balcó, on pretenia demanar auxili als veïns. Vas arribar a temps d’agafar-la mentre amb l’altre ma li tapaves la boca. Sent ella tan petita curiosament semblava més forta que tu. Encara no saps com, vau perdre l’equilibri i caure al carrer.

Ara esteu ingressats els dos a l’hospital. Ella més greu que tu perquè es va emportar la pitjor part, caient-li tu a sobre. Està inconscient i no saben si despertarà. El més irònic de tot plegat es que ella era gimnasta i va tenir la opció de deixar-te caure i salvar-se ella, quedant-se suspesa de les cordes d’estendre la roba, però alguna cosa dins d’ella li va dir que et subjectés.

Tu només volies sobreviure costés el que costés, vas enfilar-te pel seu cos per salvar-te i això us va fer caure a tots dos. Vols que algú s’apiadi d’ella i la salvi en lloc teu, perquè si tens que continuar vivint amb aquesta enorme càrrega, traspassar la porta de la presó no serà el pitjor dels teus problemes.

diumenge, 28 d’abril del 2024

Relats 2024 - Col.lectiu de Sant Genís dels Agudells - "Records de Can Besora"

El grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari” participa de nou amb els seus relats a la Revista que publica cada any el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Avui, com cada any hem sigut convidats a dinar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i per la lectura de cadascun dels nostres relats, com sempre amb el Barri de Sant Genís de tema central i protagonista. 

Us comparteixo el meu relat d’aquest any, inspirat en Can Besora o Patronat de Can Ribas com es coneix al barri, edifici molt emblemàtica de la zona. Els fets i els personatges son imaginaris, però els llocs son reals.

Can Besora / Patronat Can Ribas




RECORDS DE CAN BESORA

Passejo aquests dies pels passadissos de l’institut i no puc treure’m del cap que en poques setmanes arribarà el dia de la meva jubilació i deixaré d’exercir com a professor per començar a gaudir de la privilegiada vida del jubilat.

Si compto les hores que he passat entre aquests murs crec que podria assegurar que he estat més de mitja vida dintre i es que ha sigut com una segona casa per a mi. Per ser més exactes, millor diria que va ser casa meva gran part de la meva infantesa.

Ma mare va morir quan jo vaig néixer i el meu pare no va cuidar de mi com s’esperava que un bon home faria. Podríem dir que als cinc anys vaig quedar orfe i llavors els serveis socials em van acollir a Can Ribas, o Can Besora com li deien llavors.

Era un orfenat que encara que pertanyia al nostre barri de Gràcia, estava situat a les afores de la ciutat al peu de la muntanya. Als terrenys d’una antiga finca que es deia Can Besora, entre el passeig de la Vall d’Hebrón, l’antic camí de Sant Genís i el torrent de Collserola. Era un edifici segons tothom deia, avançat a la seva època. Va ser dissenyat per l’arquitecte noucentista Enric Sagnier i Villavecchia. Seguint el mètode Montessori, era una gran escola amb sales d’estudi àmplies i lluminoses, laboratoris, sala de cinema i una infermeria amb aparells de raigs X. Sembla ser que tenia una capacitat fins a vuit cents nens, però mai va allotjar a més de dos cents.

Des de les habitacions del pavelló Nord on em vaig instal·lar només entrar, es podia veure el Tibidabo, amb l’enorme figura d’aquell Jesús gegant convidant-nos amb els seus braços oberts a que pugessim a visitar-lo al seu parc d’atraccions. Des de les finestres del pavelló Sud, amb unes vistes de postal, quedava tota la ciutat als nostres peus, envoltada per aquella immensa mar blava i brillant que ens convidava a marxar per aquelles aigües en un petit vaixell fins l’horitzó.

Les germanes al càrrec de l’orfenat sempre ens van cuidar molt bé. Eren estrictes en la nostra higiene, ens exigien bon comportament amb els companys i grans esforços en els nostres estudis. En aquell moment no ens adonàvem però hem de reconèixer que van fer una bona feina.

Una tarda, pels vols de Setmana Santa, les germanes ens van portar d’excursió al somiat parc del Tibidabo. Encara que alguns nois més grans ens van dir que el parc ja no era com ells el recordaven, per els més petits va ser un dia molt divertit i especial. Vam pujar amb el funicular, que això sol ja va ser per nosaltres tota una aventura. Volíem anar a totes les atraccions: el Carrousel amb les seves llumetes i música ens endinsava en un mon de fantasia; Les Olles Voladores que més d’un va sortir malalt amb ganes de vomitar, el Tren Miniatura que era una rèplica del primer tren de Barcelona a Mataró i que a molts ens va encantar; la Casa de les Sorpreses que ens va deixar bocabadats; però si va haver una cosa que ens va impactar a tots va ser l’Avió, ens va deixar ben impressionats. Vam estar parlant d’aquella genial sensació durant dies i amb ganes de tornar aviat.

A la Talaia no ens van deixar pujar, només era per adults, que asseguraven que en un dia clar es podien veure fins i tot les Illes Balears. Amb el Teatre de titelles i el Castell Misteriós la nostra imaginació volava, érem els protagonistes dels nostres contes de fades particulars.

A principis del setanta, just quan em tocava canviar de centre per començar els meus estudis de Batxillerat, l’orfenat va tancar les seves portes. Va estar a punt d’anar a terra, però els veïns del barri, sempre tant lluitadors i compromesos, ho van impedir. Va ser convertit en institut i declarat edifici protegit.

El bust del senyor Sagnier, a la seva placa commemorativa de l’entrada i que em va donar la benvinguda tants anys enrere, encara hi era quan vaig tornar i em va rebre de nou, però aquesta vegada com a professor al Patronat Ribas.

I avui casi quaranta anys més tard, em trobo observant de nou la placa del senyor Sagnier mentre hi penso. Aquest edifici singular va acollir-nos a mi i a molts altres nens en la seva millor època, i ara ho continua fent, encara que d’una altra manera. Es un edifici en el que es respira cultura, humanitat i bondat.

Qui m’hauria dit que passaria casi tota la meva vida entre les seves parets, d’una manera o una altra? Li tinc molt que agrair ja que crec que quan vaig acabar la meva estada a l’orfenat, vaig decidir estudiar magisteri perquè volia ajudar a altres nens, com van fer amb mi quan era petit.

Jo en breu em jubilaré i ja no formaré part del seu dia a dia, però espero haver deixat la meva empremta, haver fet una bona feina i estat a l’alçada. Ser una inspiració per altres nens, i qui sap? Potser algú segueix les meves passes.



dissabte, 30 de març del 2024

Relats 2023 - Col.lectiu d'escriptura de Sant Genís dels Agudells

L'any passat, les meves amigues del grup Escriptura Creativa “El Vici Solitari”, Lola Beltran i Cristina García, em van convidar a participar amb un petit relat a la Revista que publica cada any el Col·lectiu de Sant Genís dels Agudells, per fer homenatge a la gent i veïns del barri del mateix nom.

Vam presentar cadascun els nostres escrits i com a tema central i protagonista, el Barri de Sant Genís. Pels volts de Sant Jordi vam quedar a la Masia de Can Soler de Sant Genís, i després de compartir un bon dinar amb molt bona companyia cadascú vam llegir el nostre relat. Cada any surt la nova publicació amb tots els relats participants.

A continuació us comparteixo el meu relat, inspirat en Can Piteu, finca molt coneguda de Sant Genís. Els fets son imaginaris, inspirats en llocs i personatges reals.


"LA FILLA DEL FOTÒGRAF"

Imatge: Pixabay

Recordo la meva infantesa en aquella casa com una de les èpoques més felices de la meva vida. El propietari anterior era el famós musicòleg Joaquim Pena i Costa i la seva dona, la violinista Germaine de Aranda. Al esclatar la guerra, es va dedicar al periodisme i va ser quan va conèixer al meu pare. Un temps després va decidir marxar del barri i es quan es va convertir en casa nostra. Era una masia amb molt valor arquitectònic, conservava un mur del segle XVIII amb uns enormes arcs, una creu de terme al pati i també un petit claustre. El pare sempre explicava la feinada que van tenir els primers dies de la guerra per cuidar d’aquell patrimoni tan valuós, tan artístic com sentimental, en aquells dies tan crítics.

Situada a un revol de la carretera de l’Arrabassada, al barri de Sant Genís dels Agudells, a ma mare li va agradar de seguida l’ambient familiar d’aquell barri encara que més aviat semblava un poblet. Al principi li va costar molt estar tan allunyada de Barcelona, no estava acostumada a estar envoltada de tanta natura. El veí més proper estava a un parell de kilòmetres de distancia. A les nits ho passava malament pobre, sempre patia que no ens passes res dolent. Però quan s’aixecava pel matí i per la finestra de la cuina podia gaudir d’aquelles precioses vistes que ens oferia la vall, s’oblidava fins que tornava a ser de nit.

Amb els anys els pares van voler construir al pati interior, una petita ermita dedicada a Sant Miquel, el meu pare li era molt devot. Ell era fotògraf de professió i passava moltes temporades fora de casa viatjant, empaitant fotografies, como li agradava dir. Ell tenia la certesa que el sant el protegia de totes les desgracies durant els seus viatges, perquè deia que fins i tot després d’una guerra va sortir-se’n sense una rascada.

Anava pels poblets, li agradava fotografiar la vida al camp, costums que es perdien amb els temps, i recons que amb els anys li hem tingut que donar la raó quan deia que finalment acabarien desapareixent. Com tantes masies i cases de pagès que ja no hi son ara. O jocs amb els que es distreien els nens al carrer, o acompanyant a algunes barques de pesca en les seves sortides a la mar. Coses molt quotidianes llavors però que ara ja son historia i que sembla ser que es valoren molt més que en el seu temps, i que per sort allà hi havia gent com ell per deixar constància a les generacions futures.

Ara aquell carrer es diu Nazaret i en la antiga casa familiar han construït una llar d’avis. Des d’aquí es on ara escric el meu diari, asseguda al pati prenent el sol al claustre, demanant-li a Sant Miquel, cada dia que passa, que cuidi dels meus, dels que encara hi son, dels que ja han marxat i que sobretot recordi que no em doni pas un dia mes de vida que de coneixement, com deia ma mare.

Als matins surto al patí a prendre el sol, a vegades coincideixo amb el jardiner i fem petar la xerrada i m’explica coses molt interessants sobre les plantes i els arbres que hi ha, i l’hortet urbà que cuida conjuntament amb la resta de residents. Encara que mai han sigut el meu fort, li agraeixo la conversa, es agradable poder parlar amb algú de fora de tant en tant de coses diferents. I veure com ho fa amb tanta passió i coneixements.

Com vaig en cadira de rodes, necessito algú que m’ajudi a banyar-me i que estigui pendent de mi tot el dia. Els meus fills ja son grans i no tenen forces per encarregar-se de tot. Fa uns anys vam saber d’aquesta residencia i vam pensar que no hi havia lloc on em pogués sentir tant a casa com aquí. Ells venen a veure’m cada diumenge, sortim a passejar pel barri i anem a dinar als llocs que ells saben que m’agraden.

Penseu que aquí a la residencia tenen una sala d’actes dedicada a la senyora Germaine de Aranda on el seu violí presideix el saló des d’un petit pedestal, i on cada any es celebra la cantada de nadales de la Coral de Mas Piteu. Durant l’any organitzen també exposicions i xerrades sobre l’obra del pare. Al fil musical, que posen baixet per a que no destorbi ningú, sovint s’escolten melodies de Wagner, i es que aquestes potents peces, sembla ser que vigoritzen l’estada dels residents a més de fer homenatge al senyor Pena i Costa que va ser el fundador de l’Associació Wagneriana de la ciutat.

Les parets dels salons i passadissos de tota la residència estan plenes amb les fotografies del pare. Ja em vaig encarregar jo que fos així en el seu dia. Els meus fills i nets em van ajudar a recopilar-les, emmarcar-les i les vam oferir a la residencia, i ells encantats de tenir-les.

Com veieu es una casa que respira cultura pels quatre costats. Qui millor que la mateixa família per protegir, conservar i donar a conèixer el llegat dels nostres avantpassats?

El meu pare era en Narcís Ricart i Baguer, recordeu bé el seu nom quan veieu alguna de les seves fantàstiques fotografies si un dia voleu venir a visitar-me, a Can Piteu.

La filla del fotògraf.



dissabte, 24 de febrer del 2024

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” - Febrer - Tema: Els Malnoms - La Familia - "La fi dels nostres"

En aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal dels "ORÍGENS / ARRELS".
AQUÍ teniu les bases del concurs d'aquest any:


A la quarta entrega, al mes de Febrer, els dos subtemes suggerits son "ELS MALNOMS - LA FAMILIA".


Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


LA FI DELS NOSTRES

Imatge: Pixabay


Soc filla única d’un fill únic en una coneguda família de la ciutat. Entre els meus avantpassats, va haver un científic, un polític i fins i tot algun artista.

Semblo ser l’escollida per posar fi al cognom de la meva il·lustre família. Encara que, d’haver decidit tenir fills, hauria allargat aquest moment només una generació més, era inevitable que s’acabés perdent. Es el que tenen els cognoms, que només sobreviuen amb els homes.

El meu cognom no passarà a la posteritat ni per mèrits propis ni per els dels meus avantpassats. Això sí, tinc el demèrit de ser qui posi punt i final a aquesta saga familiar que tantes generacions ha donat. Amb certs ciutadans importants que sí van deixar la seva empremta en el seu moment, però el temps s’ha encarregat de deixar-los en l’oblit. Els seus noms van quedar per a futures generacions registrats en enciclopèdies i publicacions, encara que ningú ja no te cap interès per ells.

Crec que el nostre ADN ens dicta que tenim la gran responsabilitat de perpetuar, no només la espècie, sinó també als nostres, la nostra família, i deixar empremta de la petita comunitat de la que formem part. El fet de no fer-ho, ni complir amb la nostra obligació vital com a membre del nostre clan, fa que et sentis culpable al interrompre aquest llegat, que mirant enrere es perd en generacions. I ser jo qui trenqui aquesta cadena, qui decideixi no continuar amb l’antic ritual, em fa sentir com si fos la traïdora més gran, a la meva gent, als meus cognoms que es perden en el temps, es perden amb mi.

Crec que no he dit encara el meu cognom. Es Lladró, encara que tothom ens coneix com els “Lo Lladre”. Podeu imaginar-vos com va ser la meva vida a l’escola, durant la meva infància i l’adolescència. Igual que per al meu pare, el meu avi i tots els que van néixer abans que ells. Així que, ben pensat, a la fi podrem enterrar aquest maleït cognom, i de pas, també el nostre malnom familiar conegut en aquestes terres durant generacions, per sempre més.

dissabte, 27 de gener del 2024

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” Gener - Tema: Divinitats ó Mitologia - "La profeta"

En aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal dels "ORÍGENS / ARRELS".

AQUÍ teniu les bases del concurs d'aquest any:


A la tercera entrega, al mes de Gener, els dos subtemes suggerits son "DIVINITATS - MITOLOGIA".


Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


Imatge: Pixabay


"LA PROFETA"

Cada dijous davant del supermercat, col·loquem l’expositor amb els tríptics informatius de la congregació. Però tothom passa de llarg, la paraula del senyor no crida l’atenció. Ja ningú vol perdre temps escoltant-nos.

Quan vaig arribar a aquest país fugint de la misèria del meu, pensava que arribava a un paradís ple d’oportunitats, somnis i abundància. Però des del primer dia vaig passar gana i sense tenir on dormir, vaig començar a robar les bugades esteses als baixos dels barris obrers de la ciutat. Les amagava en un carret de la compra i ho revenia en qualsevol mercat de segona mà.

Una tarda quan m’escapava amb el meu botí asseguda a la parada del bus vaig trobar-me amb una dona. Va començar a parlar-me de forma casual, com si ja em conegués, dels problemes d’aquest món, de la bondat humana i ho feia d’una forma que les seves paraules em van arribar al cor. No vaig poder aguantar les llàgrimes i vaig a començar a plorar desconsolada. Ella va abraçar-me i per la meva sorpresa va convidar-me a un cafè.

Quan em vaig tranquil·litzar va explicar-me que els diumenges dirigia una congregació religiosa i em va animar a participar-hi. Des de llavors ells son la meva família.

Aquesta dona m’ha salvat, amb les seves paraules plenes de esperança, força i humanitat. Diu que ella en un moment de debilitat també va tenir la sort de creuar-se al camí d’un altre i va rebre aquesta revelació. La força no està en un Déu exterior tot poderós, està dins nostre, nosaltres mateixos som el nostre Déu.

Si em pregunten si crec en Déu, puc dir que m’he sentit cuidada i guiada en moments difícils. Si tinc ídols o divinitats? I tant que les tinc i no són els que surten als llibres ni producte de cap imaginari. Son persones de carn i ossos, com aquesta dona, la meva mentora, i totes aquelles bones persones que m’he trobat a la vida i que com els antics profetes i amb les seves sabies paraules, m’han ajudat a sortir del pou i seguir el meu camí, un bon camí.


divendres, 29 de desembre del 2023

XIV Concurs ARC - “Origens - Arrels” - Decembre - Tema: El Paradís ó La Terra - "Paradís a la terra"

Aquesta edició del Concurs ARC, parteix com a tema principal "ORÍGENS / ARRELS".

AQUÍ teniu les bases:


A la segona entrega, al mes de Decembre, els dos subtemes suggerits son "EL PARADÍS - LA TERRA".


Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


"PARADÍS A LA TERRA"



A casa meva sempre m'han ensenyat que en aquesta vida hem vingut a demostrar de quina pasta estem fets i si mereixem o no el paradís etern. Aquest que ens tenen promès si actuem dintre de les normes establertes i tal com s’espera de nosaltres, una vegada acabem amb les nostres obligacions aquí a la terra.

Però jo he sortit diferent als meus pares i els meus avis. Sóc de les que pensa que es millor gaudir d’aquest paradís que ens han regalat que es la vida en la terra, per que de la que ens espera al més enllà no tenim garanties que ens el donin.

Seré una bona persona en aquest món. Seré una bona filla per que els meus pares s’ho mereixen, una bona mare pels meus fills per que és la meva obligació i una bona persona en general, per que crec en la bondat i perquè penso que això m’ajudarà a anar-me’n a dormir més tranquil.la cada nit. No ho faré perquè és el que s’espera de mi, perquè si fos així, seria incapaç de fer feliços a tots, sovint tothom espera masses coses dels altres. No ho faré per que ningú em tingui promès un paradís. El paradís, sigui millor o pitjor, i en certa manera imperfecte, ja el tinc aquí, a l’abast de les meves mans.

Puc considerar-me una persona que viu en el paradís si la meva salut m’acompanya dia a dia per anar tirant i em regala una llarga vida; si cap dia de la meva existència em falta un plat a taula, un llit on dormir i una teulada on refugiar-me a les nits fredes d’hivern i els dies més calorosos de l’estiu; si haig de treballar durant tota la meva vida per assegurar-me totes aquestes coses em donaré per satisfeta; si els que comparteixen la vida amb mi son feliços i no els hi falta de res, també estaré contenta.

A vegades només t’has de parar a mirar al teu voltant, fixar-te amb tot amb una altra mirada i adonar-te’n de que ja vius al paradís.

Però avui hem sortit a les noticies. El nostre petit país ha sigut atacat pel país veí i es imminent que entrem en guerra. El nostre paradís particular a la terra ja s'ha acabat.




diumenge, 19 de novembre del 2023

XIV Concurs ARC Microrelats - “Origens - Arrels” - Novembre - Tema: L'ou o la gallina - "Qui va ser primer?"

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIV Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "ORÍGENS / ARRELS". AQUI teniu les bases:

A la primera entrega del mes de Novembre, els dos subtemes suggerits son "L'OU O LA GALLINA - EL BIG BANG". A continuació us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.


"QUI VA SER PRIMER?"   

Imatge: Pixabay


Aquí estic, sola. Esperant que algú de la meva espècie em trobi i poder compartir anècdotes i parers sobre la vida. Passa un dia rere l’altre i només veig animalons de tota classe, però tots diferents a mi. Cap igual que jo. Estic començant a pensar que potser soc un bitxo estrany, una anomalia de la natura, o bé un ésser en perill d’extinció. No pot ser que jo sigui la única, algú més com jo ha d’haver. D’alguna manera he tingut que arribar fins aquí.

A vegades penso que moriré sense haver conegut mai a ningú com jo. Hi ha dies que l’únic que em consola es estar acompanyada d’aquesta mena de figura com petrificada que he descobert al costat del meu niu des de fa un temps. Sembla una pedra o al menys no es mou, ni emet cap soroll, ni menja, ni respira, ni dorm. Te una forma d’oval semblant als que he vist en els nius d’altres espècies però d’un color i mida diferents. Em pregunto que es, que fa aquí? Per a què serveix? Potser un dia m’atreviré a picar-lo i descobrir que hi ha al seu interior, però de moment tinc una mena de sensació que em diu que el guardi, el protegeixi i no el perdi de vista.

Alguna cosa em diu que haig de buscar calor, algú que em protegeixi. Sóc fràgil i tinc el pressentiment de que dins meu hi ha quelcom de gran valor que s’ha de protegir. No considero que jo sigui gran cosa ni ningú important, però crec que haig d’aportar quelcom especial i vital al món, i no tinc temps per perdre. Fa dies que observo aquest individu, que passeja amunt i avall, picant a terra tot el que troba per alimentar-se. Potser amb la seva ajuda podria aconseguir el meu objectiu. Se que necessito algú per poder fer-ho però com em faré entendre? No tinc cap dubte de que si no som de la mateixa espècie, perquè no ens assemblem en res, tenim alguna mena de connexió. No podré comunicar-me amb ell, no sabria de quina manera fer-me entendre. Crec que només em queda sortir rodolant com pugui fins col·locar-me ben a prop, i veure si em permet quedar-me al seu costat.


########


Si voleu llegir alguns dels relats que vaig presentar a edicions anteriors del concurs, clickeu a les imatges:


 
                    




dilluns, 11 de setembre del 2023

Avui a "La Diada" relat en català - " El cinqué esglaó"

Fa uns dies a una reunió amb uns amics,  ens van explicar una anècdota que em va suggerir aquest relat. Així que els hi dedico a ells i espero que us agradi.


EL CINQUÉ ESGLAÓ


Foto: Pixabay


Aquesta historia no l'explico gaire perquè la gent no em creu, es pensen que me l'invento o que exagero, però és tot ben cert. Ja m'agradaria que no fos veritat.

El meu avi que era fuster, va decidir ampliar la casa familiar quan es va trobar de cop amb set fills, encara no sap com. Va decidir pujar un pis mes d’alçada amb l’ajuda d’un cosí seu que era manobre i ell es va encarregar de construir l’escala.

Amb tanta canalla no donaven gaire importància quan un dels fills queia per aquella escala. La culpa sempre era dels nens per badar i no fixar-se per on anaven. Sempre amb preses i empentes, els accidents passaven.

El meu pare sempre explicava que ell havia caigut força vegades però mai s’havia fet prou mal, en canvi alguns del seus germans o s’havien obert el cap, o trencat un braç o una cama. Ell sempre deia que estava convençut que la culpa era d’un dels primers esglaons de l’escala que grinyolava. L’avi sempre va dir que eren ximpleries , ell era un bon fuster i l’escala era ben acabada.

La cosa va canviar quan la meva àvia al néixer els primers nets, un dia també va caure per escala i la pobre es va trencar tres costelles. El meu avi es va espantar tant que va decidir marxar d’aquella casa amb la meva àvia, a un piset més petit i sense escales.

El meu pare va decidir quedar-se a viure allà i encarregar-se de la casa i el primer que va fer va ser canviar l’escala de lloc. Al mig del menjador, amb més visibilitat i amb possibilitats de posar baranes a totes dues bandes.

Recordo la meva infantessa en aquesta casa molt accidentada, jo també vaig caure força vegades per l’escala, i ma mare també va relliscar un cop i es va trencar un canell que fins avui no se li ha curat del tot.

Al meu avi ja no li expliquem aquestes coses, és gran i no volem preocupar-lo, però es un tema que sempre m’ha fascinat i cridat tant l’atenció que vaig començar a investigar i fer els meus experiments. I sospito que ja tinc una idea del que passa.

Tot això us ho explico des de l’hospital una vigília de Reis, perquè he caigut per l’escala per centèsima vegada. I no sé si és pel cop al cap o perquè va venir ma mare amb un àlbum familiar de fotos antigues per passar l’estona, que vam poder començar a lligar caps.

Ma mare sempre diu que ella va relliscar del cinquè esglaó i jo podria assegurar també que vaig caure des del mateix.

Comentant el tema amb els meus avis i el meu pare, van remenar fotos antigues del meus tiets quan eren petits i a moltes apareixien amb un braç enguixat o amb un trau al cap. Aleshores , el que els hi va glaçar el cos va ser adonar-se de sobte que tots aquells accidents havien passat als voltants del dia cinc d’un mes qualsevol.

Així doncs, el meu pare ha decidit pintar aquell esglaó de vermell com advertència i ara ja només ens queda esperar-nos al mes que ve i vigilar si la nostra teoria és confirma. Definitivament aquesta escala té el seu caràcter i el cinc no sembla ser el nostre número.


dissabte, 13 de maig del 2023

XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: Tretze

Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.


En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta setena i última entrega del mes Maig el subtema suggerit és "El número tretze".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar.

Aquí teniu les bases:


"TRETZE"

Imatge: Pixabay


Vaig néixer un 13 de maig de 1913. Aquest número ha marcat des de sempre la meva vida. Quan tenia tretze anys, vaig caure i em vaig fer una ferida que em van cosir amb tretze punts. A la mateixa edat vaig conèixer el Joan que va ser el meu primer amor i fins avui l’únic. Jo vaig voler casar-me un tretze de febrer, i vam anar a viure al carrer tretze d’abril, endevineu a quin número? Vam ser molt feliços en aquell pis encara que poc temps després esclatés la guerra. Allà van néixer els nostres quatre fills, el primer va morir pobret un dia tretze, però els altres tres van créixer forts i sans. Sabeu quants nets i besnets tinc a dia d’avui? Si pensàveu que tretze, ho heu endevinat!

Al final ja no sabia si jo buscava el número o ell em trobava a mi. El primer cotxe que vam tenir, a la matrícula incloïa el tretze, com tots els que vam venir després, i mai vam patir cap accident. A la última feina on vaig tenir la sort de treballar, em vaig poder jubilar després de tretze anys i tretze dies i gràcies a això avui encara puc gaudir d'una bona pensió.

A la vida m’han operat justament tretze vegades i de totes en vaig sortir. El meu home pobret no va poder dir el mateix, va patir una llarga malaltia fins que va morir a l’hospital, un diumenge exactament a les 13 hores a una habitació número 1313. No em podré oblidar mai d’aquests petits detalls que m’ha portat la vida.

Demà, 13 de maig de 2013, compliré cent anys, i es clar, com el número tretze sempre m'ha acompanyat per bé i per malament en els moments més importants de la meva vida, no sé si tenir por del que m'espera demà o bé estar contenta perquè em retrobaré de nou amb tots aquells que abans o després han anat marxant.



dissabte, 6 de maig del 2023

17è Concurs de Relats Curts de TMB - " El venedor"

 






Ja estan obertes les participacions, del 27 de març al 29 de maig!

Envia el teu relat i deixa volar la teva imaginació!




Us comparteixo a continuació el relat que vaig presentar l'any passat.


"EL VENEDOR"


Cada matí agafo el metro a la mateixa hora i m'assec al mateix vagó, i si puc al mateix seient. Obro el llibre i començo a llegir. Em resten trenta minuts de trajecte, tinc una bona estoneta per relaxar-me abans d’entrar a la feina. Gaudeixo molt aquest moment, m’agrada molt llegir i el meu cervell es desperta a poc a poc per posar-se en situació abans de treballar. També m’ajuda a evadir-me del meu voltant. Tantes persones, tots desconeguts, en un espai ben reduït, a aquelles hores qui no va adormit, va emprenyat, i qui no, va massa accelerat, compartint la seva música, converses, humor i olor corporal amb els altres. Tot plegat es fa difícil, encara que només siguin unes parades.

La gent entra i surt del vagó, sona insistentment l’alarma, els nens petits ploren, els joves riuen i parlen ben alt, un músic ens regala una cançó, però si el llibre és bo i estic concentrada, no me n’adono del que passa al meu voltant. Quan estic arribant al meu destí, el vagó es buida i se que és l’hora de baixar.

Però hi ha un home que aconsegueix treure’m del meu mon imaginari i trenca la meva concentració. Només sentir la seva veu el reconec de seguida. Me’l trobo cada setmana al metro, si no és al matí, a la tarda. És un home jove i ven encenedors i paquets de mocadors. I dic que ven, però potser seria millor dir que els ofereix a canvi de “la voluntat”. Només demana una moneda, sense especificar el valor més adient. El recordo des de que vaig entrar a la feina i d’això, ja fa deu anys.

El mes característic d’ell és la mirada de menyspreu que et regala cada vegada que passa pel teu costat i no li dones la moneda que et demana. O et sorprèn amb un agraïment ben sarcàstic: ”Gràcies per la seva ajuda, amb el que porto recaptat em veuran sovint per aquí ” o “Amb persones com vostès el mon funciona així de bé, que tinguin un bon dia, millor que el meu” o bé “Els desitjo sort i que mai es vegin demanant i es trobin amb gent tan generosa com vostès”.

El primer cop que el vaig sentir, em vaig quedar glaçada. Vaig pensar que havia de ser molt dur i que potser no havia tingut un bon dia, i estava una mica desesperat. Vaig sortir del vagó amb cert sentiment de culpabilitat i la consciencia no gaire tranquil.la.

La següent vegada, ja anava preparada i quan el vaig veure, vaig córrer a preparar-li una moneda per quan passes pel meu costat. Li vaig donar amb un mig somriure, tota orgullosa del meu gest generós, i per la meva sorpresa ni em va mirar quan va apropar-me el pot de la recaptació.

No li vaig voler donar importància a aquell gest si no fos perquè a mida que anava avançant pel vagó, el sentia parlar i em semblava reconèixer de nou el seu discurs desagradable, provocador i alliçonador.

Vaig sentir una barreja d’emocions ben diferents. Em sabia greu aquell home, i tants com ell necessitats, i la gent ni els veu ni els hi dona una trista moneda, cada vegada estem pitjor, anem a la nostra i no ens importa res ni ningú. Som una colla d’insensibles!

Però alhora, sents ferit l’orgull i no pots evitar que et bulli la sang, et veus incapaç de contestar-li, pobre home, el que et passa pel cap que seria tan políticament incorrecte:

– Escolti, que jo vinc de treballar per un sou de merda que no m’arriba a final de mes. Aquí no trobarà cap ric que li sobrin els calers. I no soc cap privilegiat per tenir feina– O potser si?

Llavors trec una moneda de la cartera i amb el seu mateix mal humor, que ha aconseguit encomanar-me, li dono. Qui sap si un dia t'hi pots trobar!

dissabte, 29 d’abril del 2023

Primer Concurs de Relat i Poesia breu de Trinitat Nova - "Jo ja sóc gran"

El següent relat el vaig presentar aquest mes d'abril al Primer Concurs de Relat i Poesia breu de Trinitat Nova, on el van escollir com a segon premi en la categoria de Relat Breu en Català.

Em va fer molta il·lusió! El meu primer premi! I avui el vull compartir amb vosaltres:




JO JA SÓC GRAN


Aquell dia passejava com cada dimecres, pel mercat de la Trinitat amb la meva àvia. Els pares em deixaven allà de bon matí, durant l’estiu, i llavors anava amb ella a voltar per les parades i fer la compra. Jo l’ajudava amb les bosses, que plenes de patates, cebes i fruites pesen molt. La iaia coneix a la Irene que és la peixatera amb més xerrameca de mercat, al Quim el xarcuter més simpàtic de Barcelona, i en Rafel que té els préssecs mes bons de tot el món.

La iaia em va demanar que mentre ella feia cua a la fruiteria, m’arribés un moment al quiosc de l’entrada per comprar un número de loteria, a veure si ens donava sort aquella vegada. Vaig marxar tot content, perquè sabia que amb el canvi em podria comprar algunes llaminadures, com sempre feia. Vaig estar una estoneta petant la xerrada amb el Toni, el cec del quiosc que venia els dècims i al veure que l’àvia no venia i ja passava una estona, vaig decidir tornar a la fruiteria. Però no hi era, em van dir que havia marxat a buscar-me.

Em vaig posar nerviós i vaig començar a donar voltes pel mercat i tornar a les parades que jo coneixia i preguntar si l’havien vist. Ni rastre d’ella. Estava amoïnat per si li havia passat alguna cosa i vaig començar a plorar de l’angoixa que sentia estant allà sol. Vaig sortir corrent fora del mercat per veure si per casualitat hi era al carrer esperant-me.

Vaig passar entre les parades que hi havia fora al “mercadillo” setmanal. Jo només sentia els venedors oferir “2x1” i el gènere més bo i barato de la ciutat. Tenia l'esperança que hagués sortit al carrer xerrant amb alguna veïna i la pogués trobar allà. De sobte se'm va apropar una gitana que venia alls i draps de cuina i em va dir:

– Perquè plores noi? T'has perdut? – Somicant li vaig contestar
 
– He perdut a l'àvia i estic preocupat, no sé si li ha pogut passar alguna cosa.

– No t'espantis! Recordes per casualitat el seu telèfon? La podem trucar a veure si la trobem. Encara que ara que hi penso, m'ha semblat sentir una ambulància fa poc, s'han endut una senyora gran que s'ha relliscat i ha caigut a terra, crec que s'ha fet mal al genoll. Vols que ens acostem al CAP de Chafarinas per veure si la trobem allà? Potser algú l'ha vist o potser no era ella i no li ha passat res. Podem anar i sortim de dubtes.

I vam anar amb la Lucia, que així es deia la gitana, fins al CAP i vam preguntar a recepció per la meva àvia. Els hi vaig dir el nom però ningú va semblar veure-la. Vaig començar a plorar de nou quan la Lucia em va dir:

– Tu tranquil, no pateixis! Vaig a buscar al Miquel, és el responsable del centre i el conec de fa molts anys, a veure si ens pot ajudar. No et moguis d'aquí que ara torno.

I quan la Lucia va marxar, no sé que em va entrar que vaig decidir sortir d'allà i anar cap a casa de la meva àvia. Havia fet el camí moltes vegades amb ella, segur que sabria fer-ho tot sol.

De cop, en aquell moment em vaig sentir gran, com si hagués crescut de cop i ja fos un homenet, baixet però un adult. Així que com em vaig veure valent, vaig decidir creuar el pas de vianants i passar a l'altre banda de la Via Favència, on estava la casa de la iaia, al barri de la “Prospe” com li deien aquí. Vaig decidir seguir el camí que habitualment feia sempre amb ella, però aquesta vegada el faria tot sol.

Vaig pensar en recórrer tots els comerços que jo coneixia d’altres dies d’anar amb la iaia: la farmàcia de la senyora Carmen que tal com parlaven es coneixien de tota la vida i sempre tenia preparades unes quantes caixetes de pastilles per ella; la floristeria del Pepitu on cada més li compràvem una planteta, no tenia gaire ma la meva àvia amb les plantes, totes se li acabaven pansint; el forn de pa de la Conxita on li agafàvem un parell de baguets i jo sempre li robava un crostó, acabat de fer i encara calentó, m'encantava. I tots em van dir que no l'havien vist passar però que si la veien li dirien que jo l'estava buscant.

Vaig seguir carrer avall fins arribar a la plaça on es trobava el quiosc del Manel, i també li vaig preguntar. Ella acostumava a comprar-li allà quaderns de Sudokus i sopes de lletres, deia que eren per fer exercicis de memòria. Jo sempre que anava amb ella tenia premi, perquè alguna col·lecció de cromos o potser un còmic em regalava. I mentre estava amb el Manel preguntant-li per la meva àvia, em va assenyalar un racó al final de la plaça. Allà estava la meva iaia asseguda en un banc i donant-li de menjar als coloms, bocinets de galetes esmicolades mentre els hi parlava.

Em vaig adonar que alguna cosa no estava bé. La meva iaia ja estava molt gran, i necessitava que algú la cuidés i estigués per ella. Jo també he crescut, ja soc un homenet que pot cuidar d'ella quan els pares no hi son, i com ha fet ella sempre amb mi, des de que era ben petit. Ja m'encarregaré jo ara de portar-la a passejar, acompanyar-la a comprar i a visitar a les seves amigues mentre prenen el berenar a la cafeteria de la Maria o juguen a les cartes al Casal de la Prosperitat.

II Edición de la Feria Literaria "FES-TE DE LLETRES" - 3 de Octubre de 2026 - Plaça Angel Pestaña (Nou Barris) BCN

  ¡Hola Blogueros! Hoy os recordamos un evento literario que no os podeis perder. Se trata de la 2ª Edición de la Feria Literaria “FES-TE DE...