XIII Edició del Concurs ARC - La Sort: Fortuna - Any de traspàs

Torna de nou el Concurs ARC de Microrelats a la ràdio. Al seu web podeu trobar infinitat de relats en català.

En aquesta XIII Edició del Concurs ARC, ens proposen com a tema principal "La Sort". En aquesta cinquena entrega del mes de Març el subtema suggerit és "La Fortuna".

Us comparteixo el relat que he presentat, i us convido a visitar el web per poder llegir la resta de relats i també, si us animeu, a participar. 

Aquí teniu les bases:

ANY DE TRASPÀS

Aquell era l'últim dia d'un any que a tota la família ens havia anat de pena i ara que començava aquest nou any de traspàs, que diuen que porten bona sort, ens reuniríem tota la família per donar-li la benvinguda plegats. Per aquella nit la meva dona volia preparar un àpat ben especial i la vaig acompanyar al mercat. Vam comprar de tot: el raïm per acompanyar les campanades, la millor carn per fer el seu famós rostit que li quedava per llepar-se els dits, embotits i marisc del bo que els hi encanta als nostres nets. Una vegada l'any valia la pena gastar-se els calers.

Mentre la meva dona esperava el seu torn a la carnisseria, em va demanar per guanyar temps, que m'avancés a la peixateria a buscar un encàrrec.

Fent cua a la peixateria, mentre esperava la tanda, em vaig fixar que al meu costat una noia jove a la que estaven despatxant, li va caure un bitllet a terra en obrir la cartera. De seguida que ho vaig veure, vaig ajupir-me i li vaig tornar. La noia, tota sorpresa, va agafar-me el bitllet de les mans i em va donar les gràcies amb un tímid somriure i un dolç accent: “muito obrigada”. Si no fos perquè podia ser el seu avi hagués dit que li semblava interessant a aquella jove. Amb la meva autoestima pels núvols, vaig recollir la meva dona i vam pujar plegats a casa.

Vam passar la tarda atrafegats preparant la taula per rebre a tots els convidats. Sopant, tota la família parlava cridant i rient, tots alhora, i vigilant la tele de tant en tant per si es feien les dotze.

De cop tots es van quedar paralitzats i es va fer un silenci. Em vaig ennuegar. Vaig començar a suar, em faltava l'aire i no podia respirar. Per un segon vaig pensar que m'hi quedava. Un dels meus fills va reaccionar ràpid i em va ajudar a treure el culpable: la poteta d'una gamba.

La Daesa Fortuna em va somriure aquell dia, es tractaria d'aquella jove inquietant del mercat o potser eren imaginacions meves? Sigui com sigui, sembla ser que algú va decidir ajornar el meu “traspàs” per un altre dia.