L'abraçada

 

 L'ABRAÇADA

Aquell havia sigut un any molt difícil per a mi. Vam dir adeu a la mare i a sobre ho vaig deixar amb la meva parella després de casi quinze anys de relació. A uns amics meus, dels bons com podreu veure, els hi va saber greu deixar-me sola a les vacances i van oferir-me acompanyar-los en un viatge molt especial. Vaig tenir el privilegi d'afegir-me a la seva gran aventura africana, com ells li deien. I es que el viatge que m'havien proposat era ni menys ni menys que a Kenia, amb la idea de fer un safari fotogràfic i conèixer una mica millor aquest país tan llunyà i desconegut per a nosaltres.

Va ser tota una experiència, perquè per a una persona tan acostumada a viatjar com jo, però sempre d'una manera molt organitzada i a destins més o menys turístics i explotats, aquest país em va encisar pel caràcter tan senzill, hospitalari i innocent de les seves gents, i lo exòtic i diferent dels seus paisatges, costums i gastronomia.

Però si hi havia una cosa que em feia especial il·lusió i que esperava el moment amb molta curiositat, era poder estar una estona en contacte amb els ximpanzés d'una reserva natural, amb la que havien contactat des de feia mesos enrere, per fer una humil aportació a la seva causa.

Només entrar en el recinte, el fet de veure alguns que encara estaven recuperant-se de les seves ferides dintre d'unes grans gàbies, em va provocar certa tristor, amplificada pels meus ànims que no estaven en el seu millor moment.

Al posar el peu dins d'una d'aquelles gàbies no vaig poder evitar recordar ma mare, que sempre que coincidia a la tele amb algun reportatge d'animalons, si sortien micos el deixava i deia: “es que ben bé son persones, quines mirades”.

I mentre m'apropava lentament a un d'aquells ximpanzés, seguint les instruccions que els seus cuidadors m'havien donat al començar la visita, vaig experimentar una immensa pau. Mirant aquells ulls marrons i intensos vaig notar certa sensació com d'estar amb algú estranyament conegut. I quan encara gaudia d'aquella dolça situació, el ximpanzé va passar-me el seu llarg i pelut braç per les espatlles i l'altre creuant-se sobre el meu pit fins que vaig sentir-me abraçada per aquell ésser que havia decidit tractar-me com un amic. Els meu cor va accelerar-se amb aquella improvisada i sincera mostra d'afecte, i vaig notar com els pèls dels braços i la nuca se m'eriçaven alhora que no podia contenir unes profundes ganes de plorar.

Vaig deixar anar la meva immensa tristor, que el meu nou amic va poder percebre en els meus ulls només seure'm al seu costat. Aquell ximpanzé que uns mesos enrere havia sigut atacat per un humà sense escrúpols ni sentiments, ara no dubtava en consolar un altre que necessitava ser estimat.

Ara puc dir, mama, que quina raó tenies, son com persones, però potser diria que son millors que nosaltres. La seva generositat i amor vers els altres no té límits.

Ja han passat uns anys des de que vam tornar d'aquell viatge, i a la tauleta de nit tinc una fotografia que els meus amics em van fer d'aquell moment tant especial que recordo amb tanta dolçor. Encara avui quan hi penso se'm posa la pell de gallina. Quan em reconec en aquella foto, amb els ulls plorosos i rebent l'abraçada del meu nou amic, rememoro aquella sensació de proximitat i em sento una mica menys sola i més acompanyada.

Aquell viatge i en especial aquell breu i especial moment va deixar en mi una forta empremta difícil d'esborrar i impossible d'oblidar.