Aquell havia sigut un any molt difícil per a mi. Vam
dir adeu a la mare i a sobre ho vaig deixar amb la meva parella després de casi
quinze anys de relació. A uns amics meus, dels bons com podreu veure, els hi va
saber greu deixar-me sola a les vacances i van oferir-me acompanyar-los en un
viatge molt especial. Vaig tenir el privilegi d'afegir-me a la seva gran
aventura africana, com ells li deien. I es que el viatge que m'havien proposat
era ni menys ni menys que a Kenia, amb la idea de fer un safari fotogràfic i
conèixer una mica millor aquest país tan llunyà i desconegut per a nosaltres.
Va ser tota una experiència, perquè per a una persona
tan acostumada a viatjar com jo, però sempre d'una manera molt organitzada i a
destins més o menys turístics i explotats, aquest país em va encisar pel
caràcter tan senzill, hospitalari i innocent de les seves gents, i lo exòtic i
diferent dels seus paisatges, costums i gastronomia.
Però si hi havia una cosa que em feia especial
il·lusió i que esperava el moment amb molta curiositat, era poder estar una
estona en contacte amb els ximpanzés d'una reserva natural, amb la que havien
contactat des de feia mesos enrere, per fer una humil aportació a la seva
causa.
Només entrar en el recinte, el fet de veure alguns que
encara estaven recuperant-se de les seves ferides dintre d'unes grans gàbies,
em va provocar certa tristor, amplificada pels meus ànims que no estaven en el
seu millor moment.
Al posar el peu dins d'una d'aquelles gàbies no vaig
poder evitar recordar ma mare, que sempre que coincidia a la tele amb algun
reportatge d'animalons, si sortien micos el deixava i deia: “es que ben bé son
persones, quines mirades”.
I mentre m'apropava lentament a un d'aquells
ximpanzés, seguint les instruccions que els seus cuidadors m'havien donat al
començar la visita, vaig experimentar una immensa pau. Mirant aquells ulls
marrons i intensos vaig notar certa sensació com d'estar amb algú estranyament
conegut. I quan encara gaudia d'aquella dolça situació, el ximpanzé va
passar-me el seu llarg i pelut braç per les espatlles i l'altre creuant-se
sobre el meu pit fins que vaig sentir-me abraçada per aquell ésser que havia
decidit tractar-me com un amic. Els meu cor va accelerar-se amb aquella improvisada
i sincera mostra d'afecte, i vaig notar com els pèls dels braços i la nuca se
m'eriçaven alhora que no podia contenir unes profundes ganes de plorar.
Vaig deixar anar la meva immensa tristor, que el meu
nou amic va poder percebre en els meus ulls només seure'm al seu costat. Aquell
ximpanzé que uns mesos enrere havia sigut atacat per un humà sense escrúpols ni
sentiments, ara no dubtava en consolar un altre que necessitava ser estimat.
Ara puc dir, mama, que quina raó tenies, son com persones,
però potser diria que son millors que nosaltres. La seva generositat i amor
vers els altres no té límits.
Ja han passat uns anys des de que vam tornar d'aquell
viatge, i a la tauleta de nit tinc una fotografia que els meus amics em van fer
d'aquell moment tant especial que recordo amb tanta dolçor. Encara avui quan hi
penso se'm posa la pell de gallina. Quan em reconec en aquella foto, amb els
ulls plorosos i rebent l'abraçada del meu nou amic, rememoro aquella sensació
de proximitat i em sento una mica menys sola i més acompanyada.
Aquell viatge i en especial aquell breu i especial
moment va deixar en mi una forta empremta difícil d'esborrar i impossible
d'oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada