El nostre Pipo

 

EL NOSTRE PIPO

El nostre Pipo era un gat siamès que la veïna va replegar del carrer una tarda, en un forat d'un arbre amb la resta dels seus germanets acabats de parir, i se'ls va pujar cap a casa. Els va anar repartint pel veïnat, ell ens va semblar el més maco de tots i ens el vam quedar. Vam tenir molta sort, perquè encara que els siamesos tenen fama d'esquerps i punyeteros, aquest era el gat més dolç que jo he conegut mai.

Va dormir amb el meu fill de quinze anys des del primer dia que va entrar a casa, recolzant el seu caparró al coixí com feia el nen. Jo crec que es pensava que era una persona.

Anys més tard, quan el meu fill es va casar i va venir a viure a casa nostre amb la seva dona, el gat va continuar dormint amb ell, però ara es posava al mig de la parella, com dient: “escolta nena, que jo amb aquest dormia abans que tu”.  Quan el meu fill va ser pare, el gat va canviar curiosament de costum, i llavors va deixar-los dormir tranquils, per anar a vigilar la criatura, col·locant-se amb molta cura als peus del bressol i aixecant el cap cada vegada que el nen es movia o plorava.

El Pipo era un gat molt atrevit, i tenia la costum de passejar-se per la barana de la terrassa i ben sovint traspassava al pis dels nostres veïns, colant-se peu seu balcó. En una d'aquelles ocasions, la seva confiança en si mateix el va trair, o potser la seva vellesa. Va calcular malament, relliscant a la barana i caient al carrer des del nostre quart pis.

Aquell dia vaig creure en allò que diuen que els gats tenen set vides, o al menys que el nostre en tenia dues, per haver sobreviscut a aquella caiguda. Per primera vegada des de que el teníem a casa el vam portar al veterinari, i sembla ser que es va trencar uns quants ossos però ens van dir que, per sort, no tenia cap lesió interna. El vam portar a casa i el vam mimar com una criatura per que no podia casi caminar ni estar-se dret. Pobret, amb un parell d'ullals trencats, no menjava gaire, però si li donaves el menjar a la boca, al final acabava menjant alguna cosa.

Aquell gat sentia devoció pel meu home, crec que per que era qui tenia la paciència de donar-li de menjar a poc a poc cada nit, quan tornava de la feina. Després de sopar, s'asseia a la butaca, l'agafava com un nadó, embolcallat en una manteta i en bocinets petits, li anava donant a la boca els trossets de sardina o lluç fregit que havien sobrat del nostre sopar. I així van anar passant els dies.

Una nit, tot just arribar el meu marit de la feina, jo era a la cuina fent el sopar, i quan vaig sentir les claus al pany, de seguida vaig sortir a rebre'l. Li vaig dir: “Corre, el Pipo t'està esperant sobre el llit”. I ell va anar a la nostra habitació i mentre pel passadís es treia la corbata, el Pipo que ja el va sentir o potser olorar-lo només entrar a casa, va mirar-lo amb aquells ulls preciosos però cansats, i li va regalar el seu últim miol.

“Hola Pipo! Com estàs?” Li va dir al gat, que havia estat allà quiet tot el dia sense moure's, sobre el seu pijama, tal com l'havia deixat al llit abans de marxar a treballar.

I va semblar com si l'hagués estat esperant a ell tot el dia, perquè només sentir la seva veu, el Pipo va moure la cua, com responent-li la pregunta, i va tancar els seus grans ulls de siamès per no tornar-los a obrir mai més.