Taller Vici Solitari - Un relat a partir d'una cançó - "L'estranger"

Us comparteixo més propostes interessants que vam fer aquest curs passat al Taller d'escriptura amb el Grup "Vici Solitari".

En aquesta ocasió es tractava d'escollir una cançó i a partir d'aquesta veure qui escrit ens podía sugerir... 

Aquí teniu la meva cançó ...

i el relat que va sortir:

A casa li diem “el noi de super”, no per que treballi allà, sinó perquè sempre està esperant a la porta demanant una moneda. Quan passes pel davant et saluda amb un gran somriure que deixa veure les seves dents blanques i lluents que destaquen per la seva pell negra. La seva veu greu però amb un to suau i melós, i un marcat accent estranger dient ““Buenozzz diazzz zeniora”, afegit al seu somriure amigable, et fa casi impossible passar per davant i no donar-li res abans de creuar la porta. Es jove, no tindrà més de vint-i-cinc anys, en la seva mirada es nota encara una espurna d'il·lusió.

Un dia a mig matí el vaig veure de nou, però no estava sol. Un compatriota seu l'havia vingut a veure, es va apropar a ell i després d'una breu xerrada li va allargar la ma, per recollir-li alguna cosa que no vaig veure bé, per trobar-me encara lluny.

Van passar uns dies i vaig tornar a coincidir-hi,  potser era més o menys la mateixa hora i allà era de nou el seu conegut saludant-lo amb una encaixada de mans. Aquell dia en realitat havien vingut a veure'l dos nois. Mentre un el saludava i xerrava amb ell, l'altre esperava a la cantonada. Els vaig veure quan sortia del supermercat carregada amb la compra.

Mentre esperava que canvies el semàfor per travessar el carrer, l'home que abans saludava al noi va apropar-se fins on estava l'altre company i va treure quelcom de la butxaca i li entregà d'amagat. Llavors ho vaig veure clar.

Cada setmana venien a visitar-lo per recollir-li la recaptació. El soroll de les monedes dintre d'aquella bossa de plàstic era inconfusible. Quan el semàfor va canviar i van passar el carrer davant meu, vaig veure que portaven una altra bossa amb coses de menjar.  La gent al sortir del “super”, li donava coses al noi perquè tingues alguna cosa que endur-se a la boca aquell dia; un cartró de llet, un paquet de galetes o una peça de fruita.

Em vaig sentir trasbalsada i a l'hora molt ofesa. Aquell noi es passava les hores allà a peu dret,  aguantant la calor de l'estiu i el fred de l'hivern. Encara no sabia d'on treia les forces per saludar a tothom cada dia amb el seu millor somriure sense desmaiar-se , perquè era ben escanyolit pobre, de lo poc que menjava. I a sobre ara, lo poc que aconseguia s'ho emportava algú altre?

Pot ser per poder pagar un llit on dormir aquella nit sota sostre, o per pagar un deute encara més gran, com el passatge fins la terra de les oportunitats, segur que així li havien venut abans de venir. O fins i tot per poder tenir un permís de residència o una feina com cal. Segur que això era el que ell havia vingut a buscar, tant lluny de casa i fent tants sacrificis, estic convençuda.

A la seva terra hauria deixat casa seva, família i amics, potser un petit terreny o animals de la seva propietat per poder mantenir l'economia familiar. O potser una vella moto o una bicicleta desgavellada per poder traslladar-se a la ciutat més propera a treballar per algú altre.

I que tenia ara? Un abric que li anava gegant, una samarreta bruta i trencada i uns pantalons enormes lligats a la cintura amb un cordill, unes sandàlies desgastades i uns mitjons foradats i de color indefinit. I la seva cantonada al costat del “super”, on podia posar cada matí el seu cartell que deia: “Una moneda, per favor. Tinc gana”. Ho va abandonar tot amb la promesa d'aconseguir una vida millor.

Avui he baixat a comprar i ja no hi era on sempre. En el seu lloc hi ha un altre noi, possiblement del mateix origen i precària situació. He tingut una sensació estranya, com d'alegria de pensar que podria haver canviat la seva sort, i una altra ben diferent, com si tingués un mal pressentiment. He decidit quedar-me amb la primera.

El noi es jove i encara te temps per endavant, prou forces per no defallir i sobretot la gran il·lusió i convenciment d'estar en el lloc correcte per poder convertir els seus somnis en realitat.