Pestañas

dilluns, 15 d’agost del 2022

Taller "Vici Solitari" - Relat a partir d'una tirada de daus - "Lladres"

Una nova i original proposta, aquesta vegada fem una tirada de daus, no uns daus qualsevol, uns de màgics, pensats per aquells que amb la seva imaginació sense límits, siguin capaços de treure una historia amb aquestes 3 petites imatges. 

Cadascú veu el que li sembla, aquí resideix la màgia d'aquests daus especials:




Vinc d'una nissaga familiar de bons professionals. Els millors, cadascú en la seva especialitat. El meu avi va començar de ben petit en el negoci amb poc més de vuit anys, passejant-se per les Rambles, els voltants de la Catedral i tot baixant Via Laietana fins la Barceloneta, arramblant amb qualsevol cartera mal vigilada. Tenia el seu propi codi ètic, només les de la gent que li sobraven els calés, es distingien de seguida. Senyors ben vestits, planxats, arreglats i ben perfumats eren les seves víctimes més fàcils i predilectes.

El meu pare va seguir amb el mateix ofici però la seva especialitat era una mica més elaborada. Era el rei de les estafes piramidals, tan exitoses als vuitanta, i que tantes satisfaccions li van aportar. Gràcies a ell menjava tota la família, avis i tiets inclosos, a més de poder pagar les millors universitats als seus cinc fills.

Jo he seguit amb la tradició familiar i gràcies als meus estudis d'informàtica i programació he aconseguit especialitzar-me en Internet, no soc dels millors, però em dona per viure força bé. Tot i la seguretat de la feina operant des del despatx de casa meva, i amb un risc gairebé inexistent, de vegades trobo a faltar una mica de tensió i nervis, aquella adrenalina que donen els treballs “sobre el terreny”. Llavors decideixo acostar-me a qualsevol barri veí i, tot passejant, escullo la botiga més descuidada i poc vigilada. Després de repassar tot el gènere, decideixo quin article compraré i quin altre penso regalar-me, pel simple fet de viure aquella sensació tan gratificant que es el risc.

Crec que ho porto a la sang, perquè ja de petit em passava quan els meus amics em convidaven a berenar i jugar a casa seva. Poques vegades tornava sense un regal extra a les butxaques: cromos, bales, xapes o peces del Tente, l'Exin Castillos o potser fins i tot un Playmobil. Mai em van descobrir perquè vaig tenir la precaució de no convidar-los a casa.

Ara, feia un temps que m'havia aficionat a passar-me cada mes per una llibreria especialitzada en còmics i parafernàlia de cinema. El meu objectiu inicial era obtenir com a botí algun còmic de franc, però finalment ella va ser el motiu que les meves visites fossin setmanals. Diana es deia. Jo li havia estat robant còmics durant casi tot un any, però ella em va robar el cor des del primer dia que em va regalar el seu somriure mentre em cobrava un parell de samarretes que havia decidit comprar.

 

Una tarda, al negoci del costat que era una joieria, van cometre un atracament amb tiroteig inclòs. La mala fortuna va voler que una bala perduda es colés per l'aparador de la llibreria i anés a encertar precisament a la meva dependenta preferida. No la vaig tornar a veure, tampoc he tornat a la botiga. Sense ella no és el mateix i els mals records m'envaeixen.

Aquell fet em va marcar molt, apart de pel motiu més evident, també perquè va ser la primera vegada que em sentia robat, estafat, i no havia sentit mai abans aquella sensació. Aquell lladre va robar alguna cosa més que una joieria aquell dia. A més de robar-li la vida a la Diana, també em va prendre la meva vocació i la feina, però em va regalar el desig d'una bona consciència.



2 comentaris:

  1. Muy chulo el texto. Te quedó sensacional.

    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Compi! A veces cuesta montar un relato con palabras sueltas o imágenes como punto de partida, pero al final por suerte, siempre surge alguna idea, y que dure...! Besos!

      Elimina