Hola a todos!
Abierta nueva convocatoria para el Concurso Literario de Nou Barris 2023.
Os paso enlace de las bases para los que esteis interesados en participar:
Es una convocatoria abierta, en la que se puede participar en las distintas modalidades, tanto en castellano como en catalán, en:
- Narrativa
- Poesía
- Relato corto de humor
- Relato fantástico
Como modalidad "invitada" de esta edición, el Relato Erótico.
El premio del ganador será un lote de libros valorado en 100€.
Puedes enviar tu relato del 1 de diciembre de 2022 al 25 de marzo de 2023 al email: concursliterarinoubarris@gmail.com
Cada migdia en el descans que tinc per dinar, intento
acabar de seguida el “tupper” per poder sortir al carrer i aprofitar la mitja
hora que em queda. No es que els àpats deliciosos que em preparen no siguin
dignes d'assaborir-los amb tranquil·litat i delectar-se amb ells, sinó que
necessito respirar l'aire fresc i estirar una mica les cames, tenir la sensació
que faig alguna cosa útil amb el poquet temps lliure que em resta. Així que tant
si fa molta calor a l'estiu com molt de vent o pluja a l'hivern, baixo un ratet
encara que sigui a mirar l'aparador de la botiga de mascotes o el de les motos,
que hi ha una mica més amunt.
Des de l'estiu passat que m'apropo a un parc que hi ha
tocant a l'Escola Industrial. Com s'està tranquil i es ple de bancs que a
l'hora que vaig acostumen a estar buits, m'assec allà i em poso a llegir una
estoneta. Es molt agradable, de fons només sento els pardals o les orenetes
passar, estudiants xerrant quan entren o surten de classe o d'altres passejant
en bicicleta o caminant.
Alguna vegada he estat tan a gust i relaxat que m'he
quedat fins i tot adormit al banc, sort que només han estat uns segons i em
desperto de seguida. Un dia d'aquells que la nit anterior havia dormir malament,
per culpa dels meus gats, em va caure el llibre a terra i del cop em vaig
despertar tot sobtat i una mica avergonyit. Un altre motiu pel qual cada dia
tinc més pressa per sortir de l'oficina, us ho haig de confessar, és que hi ha
una persona que m'intriga. Es algú que ja he vist més d'una vegada al parc.
Un dia que vaig baixar per llegir una estoneta, estava
tant endinsat en el relat que vaig espantar-me molt al sentir bastant a prop
com algú cridava: “Sinvergüenses, Fills de Putaaaaaa”!!! Vaig aixecar de
seguida la vista del llibre, no sense una mica de por de trobar-me de cara amb
aquell que havia sentit cridar. Sort que jo no hi era en el seu camp visual,
semblava molt emprenyat.
Semblava un home gran, amb aspecte d'indigent perquè anava
tot deixat, barbut, amb els cabells llargs i bruts. Portava a sobre moltes
peces de roba, algunes trencades o molt atrotinades i també brutes, com si no
tingués on deixar-les i les portes totes posades una sobre l'altra. Baixava el
carrer arrossegant un carret de la compra, ple de trastos fins dalt que
semblava que volien escapar-se. Anava parlant sol pel carrer, sense dirigir-se
a ningú en particular i de tant en tant, de sobte cridava tot enfadat. No l'entenia
gaire bé, semblaven frases sense sentit.
Els següents dies que vaig baixar a llegir, el vaig veure
passar, amb el mateix aspecte i actitud, m'incomodava la seva presència. Em
semblava que en qualsevol moment, passaria pel meu costat i m'escridassaria. Haig
de dir que els dies que no el veia pensava si no li hauria passat alguna cosa,
o es trobaria bé. Tot plegat era un sentiment ben estrany i contradictori, però
no ho podia evitar.
I és que des del primer dia que el vaig veure, vaig tenir
l'estranya sensació de que el coneixia, però com al final tots els pobres indigents
tenen una aparença molt semblant, no li vaig donar importància. Però sí que és
veritat que quan els seus crits interrompien la meva lectura i el veia passar,
no podia deixar de preguntar-me què li hauria passat a aquell home a la vida,
per acabar d'aquella manera, de fet, sempre que en veia algú com ell m'ho
preguntava.
Fins que un dia, en lloc de passar de llarg d'on jo
acostumava a estar, va decidir asseure's al banc del davant. El meu primer
impuls va ser aixecar-me i marxar, per evitar problemes, però quan vaig veure
que encara tenia cinc minuts, vaig decidir quedar-me. Aquell dia em sentia
valent i vaig aixecar la mirada fins que vaig poder mirar-lo de més a prop i
fixar-me bé. Estava ocupat buscant alguna cosa al seu carret mentre remugava
quan de sobte el vaig reconèixer.
Era el cambrer del Llimoner, el bar de la cantonada, que
feia un parell d'anys que havia tancat i on anàvem cada divendres a esmorzar
amb els companys de la feina. Estava molt canviat, però sense cap dubte era
ell. Com no l'havia reconegut abans? No deixava de preguntar-me com hauria
arribat a aquella situació.
Recordant un parell d'anys enrere, comentaven els
companys que tenia la dona malalta de càncer, i després de molt de temps lluitant, quan semblava que ja tot
anava bé, un dia ja no va poder més, pobreta, i es va rendir. L'home es va
quedar sol, no tenia fills ni tampoc gaire família. Tot el que tenia en aquella
vida era la seva dona i el negoci que ara intentava portar ell amb l'ajuda d'un
nou cambrer, però sense gaire èxit, tots ho vam comprovar les últimes vegades que vam anar. L'home va
perdre tota la il·lusió i també les forces per tirar endavant.
Mai estava de bon humor i el seu aspecte físic ja no era
impecable com el d'abans, res a veure a quan vivia la seva dona, que anava cada
dia amb una camisa neta, ben afaitat i molt perfumat. Ara la deixadesa de la
seva higiene personal es començava a notar també en el local. A sobre va tenir
la mala sort que un any més tard va venir la “Covid”, que el va fer tancar el
negoci alguns mesos i això el va acabar
d'enfonsar. Encara que era de mitjana edat, no era el seu moment de jubilar-se.
Em vaig sentir fatal. No em vaig adonar que per uns
segons m'havia quedat allà mirant-lo fixament i sense respirar. Em vaig quedar
glaçat, no sabia que fer. Si apropar-me i saludar per veure si em recordava i
volia xerrar amb mi, o bé, deixar-ho córrer i marxar a treballar, ja era
l'hora. Aquell dia no em vaig atrevir a dir-li res, però no me'l vaig treure
del cap durant uns quants dies.
Van passar al menys un parell de setmanes que no el vaig
veure, potser m'havia reconegut i l'havia violentat veure'm allà. Quan per fi
el vaig tornar a veure aparèixer de nou al parc, no vaig poder marxar sense
apropar-me a ell i oferir-li un cartró de llet, unes galetes i un llibre. Va
allargar la mà tot sorprès per agafar-me el llibre, potser estava més acostumat
a que algú li oferís coses per menjar, i vaig veure que em mirava fixament, tot
preguntant-se qui seria jo, o això vaig pensar, però no em va reconèixer. Em va
semblar que començava a sentir-se incòmode, o igual era jo. Vaig acomiadar-me i
vaig marxar cap a la feina. Potser el meu gest havia sigut massa agosarat i
innecessari.
Temps enrere, quan jo baixava tot sol a esmorzar al seu
bar i aprofitava per llegir una mica, sempre em preguntava que si era
interessant o de què anava. Alguna vegada m'havia dit que quan tingués temps,
potser quan es jubilés, aprofitaria per llegir, perquè sempre que veia a algú
amb un llibre li donava molta enveja, doncs tenia la sensació que s'estava
perdent moltes coses importants.
Vaig continuar baixant al parc, com sempre, però no el
vaig veure en uns dies. Fins que passada
una setmana, assegut al meu banc, vaig notar que algú s'apropava silenciosament
i m'oferia unes galetes. Vaig aixecar la vista i el vaig veure a allà. Abans de
que pogués dir-li res o respondre a la seva invitació, es va asseure al meu
costat i va treure del seu carret el llibre que jo li havia donat feia uns dies.
Va obrir-lo per una pàgina marcada i va seguir llegint mentre mastegava una de
les seves galetes. Jo vaig agafar-li també una, mig per compromís, i vaig
continuar llegint, amb una barreja de sorpresa i expectació.