35a Convocatoria Concurso Literario Nou Barris 2023 - "Migdies al parc"

 

Hola a todos!

Abierta nueva convocatoria para el Concurso Literario de Nou Barris 2023.

Os paso enlace de las bases para los que esteis interesados en participar:

https://ajuntament.barcelona.cat/ccivics/torrellobeta/p/44485/convocatria-concurs-literari-de-nou-barris-2022

Es una convocatoria abierta, en la que se puede participar en las distintas modalidades, tanto en castellano como en catalán, en:

- Narrativa

- Poesía

- Relato corto de humor

- Relato fantástico

Como modalidad "invitada" de esta edición, el Relato Erótico.

El premio del ganador será un lote de libros valorado en 100€.

Puedes enviar tu relato del 1 de diciembre de 2022 al 25 de marzo de 2023 al email: concursliterarinoubarris@gmail.com

¿Os animais? ¡Mucha suerte a tod@s!

*****

Os comparto el relato que presenté el año pasado:

MIGDIES AL PARC

Imatge: Pixabay

Cada migdia en el descans que tinc per dinar, intento acabar de seguida el “tupper” per poder sortir al carrer i aprofitar la mitja hora que em queda. No es que els àpats deliciosos que em preparen no siguin dignes d'assaborir-los amb tranquil·litat i delectar-se amb ells, sinó que necessito respirar l'aire fresc i estirar una mica les cames, tenir la sensació que faig alguna cosa útil amb el poquet temps lliure que em resta. Així que tant si fa molta calor a l'estiu com molt de vent o pluja a l'hivern, baixo un ratet encara que sigui a mirar l'aparador de la botiga de mascotes o el de les motos, que hi ha una mica més amunt.

Des de l'estiu passat que m'apropo a un parc que hi ha tocant a l'Escola Industrial. Com s'està tranquil i es ple de bancs que a l'hora que vaig acostumen a estar buits, m'assec allà i em poso a llegir una estoneta. Es molt agradable, de fons només sento els pardals o les orenetes passar, estudiants xerrant quan entren o surten de classe o d'altres passejant en bicicleta o caminant.

Alguna vegada he estat tan a gust i relaxat que m'he quedat fins i tot adormit al banc, sort que només han estat uns segons i em desperto de seguida. Un dia d'aquells que la nit anterior havia dormir malament, per culpa dels meus gats, em va caure el llibre a terra i del cop em vaig despertar tot sobtat i una mica avergonyit. Un altre motiu pel qual cada dia tinc més pressa per sortir de l'oficina, us ho haig de confessar, és que hi ha una persona que m'intriga. Es algú que ja he vist més d'una vegada al parc.

Un dia que vaig baixar per llegir una estoneta, estava tant endinsat en el relat que vaig espantar-me molt al sentir bastant a prop com algú cridava: “Sinvergüenses, Fills de Putaaaaaa”!!! Vaig aixecar de seguida la vista del llibre, no sense una mica de por de trobar-me de cara amb aquell que havia sentit cridar. Sort que jo no hi era en el seu camp visual, semblava molt emprenyat.

Semblava un home gran, amb aspecte d'indigent perquè anava tot deixat, barbut, amb els cabells llargs i bruts. Portava a sobre moltes peces de roba, algunes trencades o molt atrotinades i també brutes, com si no tingués on deixar-les i les portes totes posades una sobre l'altra. Baixava el carrer arrossegant un carret de la compra, ple de trastos fins dalt que semblava que volien escapar-se. Anava parlant sol pel carrer, sense dirigir-se a ningú en particular i de tant en tant, de sobte cridava tot enfadat. No l'entenia gaire bé, semblaven frases sense sentit.

Els següents dies que vaig baixar a llegir, el vaig veure passar, amb el mateix aspecte i actitud, m'incomodava la seva presència. Em semblava que en qualsevol moment, passaria pel meu costat i m'escridassaria. Haig de dir que els dies que no el veia pensava si no li hauria passat alguna cosa, o es trobaria bé. Tot plegat era un sentiment ben estrany i contradictori, però no ho podia evitar.

I és que des del primer dia que el vaig veure, vaig tenir l'estranya sensació de que el coneixia, però com al final tots els pobres indigents tenen una aparença molt semblant, no li vaig donar importància. Però sí que és veritat que quan els seus crits interrompien la meva lectura i el veia passar, no podia deixar de preguntar-me què li hauria passat a aquell home a la vida, per acabar d'aquella manera, de fet, sempre que en veia algú com ell m'ho preguntava.

Fins que un dia, en lloc de passar de llarg d'on jo acostumava a estar, va decidir asseure's al banc del davant. El meu primer impuls va ser aixecar-me i marxar, per evitar problemes, però quan vaig veure que encara tenia cinc minuts, vaig decidir quedar-me. Aquell dia em sentia valent i vaig aixecar la mirada fins que vaig poder mirar-lo de més a prop i fixar-me bé. Estava ocupat buscant alguna cosa al seu carret mentre remugava quan de sobte el vaig reconèixer.

Era el cambrer del Llimoner, el bar de la cantonada, que feia un parell d'anys que havia tancat i on anàvem cada divendres a esmorzar amb els companys de la feina. Estava molt canviat, però sense cap dubte era ell. Com no l'havia reconegut abans? No deixava de preguntar-me com hauria arribat a aquella situació.

Recordant un parell d'anys enrere, comentaven els companys que tenia la dona malalta de càncer, i després de molt  de temps lluitant, quan semblava que ja tot anava bé, un dia ja no va poder més, pobreta, i es va rendir. L'home es va quedar sol, no tenia fills ni tampoc gaire família. Tot el que tenia en aquella vida era la seva dona i el negoci que ara intentava portar ell amb l'ajuda d'un nou cambrer, però sense gaire èxit, tots ho vam comprovar les  últimes vegades que vam anar. L'home va perdre tota la il·lusió i també les forces per tirar endavant.

Mai estava de bon humor i el seu aspecte físic ja no era impecable com el d'abans, res a veure a quan vivia la seva dona, que anava cada dia amb una camisa neta, ben afaitat i molt perfumat. Ara la deixadesa de la seva higiene personal es començava a notar també en el local. A sobre va tenir la mala sort que un any més tard va venir la “Covid”, que el va fer tancar el negoci alguns mesos  i això el va acabar d'enfonsar. Encara que era de mitjana edat, no era el seu moment de jubilar-se.

Em vaig sentir fatal. No em vaig adonar que per uns segons m'havia quedat allà mirant-lo fixament i sense respirar. Em vaig quedar glaçat, no sabia que fer. Si apropar-me i saludar per veure si em recordava i volia xerrar amb mi, o bé, deixar-ho córrer i marxar a treballar, ja era l'hora. Aquell dia no em vaig atrevir a dir-li res, però no me'l vaig treure del cap durant uns quants dies.

Van passar al menys un parell de setmanes que no el vaig veure, potser m'havia reconegut i l'havia violentat veure'm allà. Quan per fi el vaig tornar a veure aparèixer de nou al parc, no vaig poder marxar sense apropar-me a ell i oferir-li un cartró de llet, unes galetes i un llibre. Va allargar la mà tot sorprès per agafar-me el llibre, potser estava més acostumat a que algú li oferís coses per menjar, i vaig veure que em mirava fixament, tot preguntant-se qui seria jo, o això vaig pensar, però no em va reconèixer. Em va semblar que començava a sentir-se incòmode, o igual era jo. Vaig acomiadar-me i vaig marxar cap a la feina. Potser el meu gest havia sigut massa agosarat i innecessari.

Temps enrere, quan jo baixava tot sol a esmorzar al seu bar i aprofitava per llegir una mica, sempre em preguntava que si era interessant o de què anava. Alguna vegada m'havia dit que quan tingués temps, potser quan es jubilés, aprofitaria per llegir, perquè sempre que veia a algú amb un llibre li donava molta enveja, doncs tenia la sensació que s'estava perdent moltes coses importants.

Vaig continuar baixant al parc, com sempre, però no el vaig veure en uns dies.  Fins que passada una setmana, assegut al meu banc, vaig notar que algú s'apropava silenciosament i m'oferia unes galetes. Vaig aixecar la vista i el vaig veure a allà. Abans de que pogués dir-li res o respondre a la seva invitació, es va asseure al meu costat i va treure del seu carret el llibre que jo li havia donat feia uns dies. Va obrir-lo per una pàgina marcada i va seguir llegint mentre mastegava una de les seves galetes. Jo vaig agafar-li també una, mig per compromís, i vaig continuar llegint, amb una barreja de sorpresa i expectació.